La felicitat conscient genera l'èxit i no a l'inrevés

Tendim a cobrir les nostres necessitats específiques a través de la invocació muda de grans tòtems ideològics o meta idees/objectiu. Una de les més socorregudes és la felicitat. Sobre ella intueixo una sensació d'inquietud que em porta a pensar que tal vegada nomenar-la és gairebé el mateix que fer un brindis al sol. És massa gran, desconeguda i intangible?, bé, aquesta serà una qüestió sobre la qual cadascú pot obrir un espai de reflexió que permeti acomodar la idea a la seva vida particular.

Som éssers empírics que necessitem d'anàlisis estructurades, de xifres i contrastos que obrin el meló de les qüestions que ens importen. Mesurar la felicitat és possible mentre puguem fitar el que és i el que no és per a nosaltres més enllà de les opinions que cadascú pugui oferir. L'escenari en el qual podem desenvolupar aquesta felicitat té límits. Té principi i  final. És el temps sobre el qual agraïm no saber la seva grandària, on va a succeir tot.  En què ocupem aquest temps?... Bé, encara que podem intuir que fem amb la nostra vida, hi ha xifres que posen el dit en la nafra fent mal.

Una vida occidental estàndard inverteix 5 anys a veure la televisió, 25 anys a dormir, 10 anys treballant, 3 mesos practicant sexe ( això, és clar, en el millor dels casos) i finalment, 48 hores de felicitat conscient. Solament 48 hores de clara, absoluta i indiscutible felicitat. Entenc això com alguna cosa important sobre el que mereix posar el focus i ocupar-nos. Després de veure aquestes dades anem a acceptar que som éssers que ens auto denominem intel·ligents i que simultàniament fem un ús ignorant, insensat i insensible d'aquesta intel·ligència que se'ns suposa.

Per entendre moltes coses, hem de començar per visualitzar com és i treballa el nostre cervell. Té tres parts diferenciades que s'ocupen de mantenir l'ordre i el caos del nostre funcionament. La primera és el cervell reptilià (el més antic), idèntic al d'una sargantana i que s'encarrega de mantenir-nos vius. Controla tots els òrgans i sistemes. Des del cor, al reg sanguini o la respiració. És autònom. El segon és el cervell límbic que s'encarrega de tot l'emocional, del que sentim (és el nostre Neandertal). Finalment tenim el cervell neocortex que s'encarrega del racional, del que expliquem i justifiquem (l'últim graó de la nostra evolució cerebral). Els tres tenen funcions clares i diferenciades, des de l'autonomia del reptilià a l'acord del límbic amb el neocortex. Són les eines de les quals disposem per gestionar la vida en termes de salut i proactivitat. És la petjada i l'escala del nostre viatge evolutiu al llarg de milers d'anys.

Si únicament som feliços de debò durant dos dies de la nostra vida, Mereix la pena,  primer parar esment  en que l’invertim i després abraçar la idea de canviar i arriscar? Afirmo amb rotunditat que sí. Són moltes les proves que apareixen per tot arreu en les històries individuals i col·lectives de les persones que així ho evidencien. Les situacions límit són una oportunitat excepcional per trencar amb les zones de confort que de tant usar es converteixen en incòmodes. Els molls de la butaca acaben per trencar-se i amb ells la possibilitat de mantenir el cul còmode.

La idea seria realitzar moviments rellevants en la manera de viure la vida que ens permetin augmentar els ràtios de felicitat activa. Triar i fer, seleccionar allò que t'arriba al cor enfortint la teva petjada i convenciment personal. Augmentem l'energia que invertim. Estarem sembrant més i reproduint estats òptims per continuar la cadena positivista. Conrear models d'intel·ligència emocional que ens faci conscient el que ens millora o perjudica. La consciència és el pas previ a l'acció.

Sense l'adonar-te de les coses és poc menys que impossible adoptar la millor adreça cap a la solució i la millora. Sense això, estarem donant pals de cec. La naturalesa dóna mostres de conformitat i és molt pràctica a l'hora de resoldre els seus problemes emocionals. Per exemple, els nostres parents propers, els bonobos, solucionen els seus problemes socials practicant sexe. Digues pista. A molts humans els funciona també.

Des de l'àmbit laboral, les organitzacions van encara molt a remolc en el maneig dels conceptes sobre felicitat. No es plantegen si els seus candidats a entrar i els seus col·laboradors ho són o no. Consideren que han de venir feliços de les seves cases, sense parar-se a pensar que tot el que en les seves empreses van a viure tindran tot el pes per convertir un bon dia, en un dia de pena més. Premien en les seves eleccions de personal, per sobre de l'actitud emocional i la felicitat, altres competències i habilitats. Passen per damunt sense titubejar. Malgrat ser notori que els empleats que són feliços en els seus treballs presenten fins a un 33% més d'energia, dinamisme i adaptabilitat, que mantenen un 300% menor risc de sofrir baixes per malaltia i accidents laborals i que són capaços d'augmentar la seva productivitat fins a en un 88% (dades de l'estudi “Felicitat i Treball” de la Consultora Crecimiento Sustentante).

Convé desmuntar vells i caducs mites. La felicitat és la que genera l'èxit i no a l'inrevés. No hi ha diners capaços de pagar la felicitat dels empleats en qualsevol empresa. Un augment econòmic o un premi poden provocar una pujada quan es produeixen, però els seus efectes són totalment efímers. Tenen data de caducitat, esclatant quan arriba el moment en què t'adones que vols més d'aquesta pastanaga penjada del pal que t'han posat davant. L'emocional sempre està per sobre del racional. El reconeixement, la integració, el desenvolupament i la valoració són el camí a emprendre. Ningú li entra a una noia o a un noi que li agrada dient-li: “M'has d'estimar”, bé, si ho fas ja pots imaginar la resposta. Hauràs de fer alguna cosa que li toqui la fibra perquè et tingui en compte veritat?... és l'emocional el que uneix, manté i dóna missió al que fas. Passa a la vida. Què et fa pensar que en el treball no és així?

Els camins no s'emprenen pel gust de gurus, ni de directors de recursos humans. Els camins els escriuen les necessitats reals que et mostra l'experiència. La millor inversió que podran realitzar les empreses amb autèntic ànim de creixement sostenible i desitjos de perdurar, serà la cerca de la felicitat dels seus treballadors. Aquesta tasca no és delegable. Del coneixement sobre les persones es generen les xarxes que les engeguen. No es tracta d'alimentar egos, es tracta de posar energia en aquells punts en els quals el motor humà farà la resta per arribar a les metes.

La felicitat és l'única energia que activa i capacita tot el cos. És la que ens impulsa per complet i que desapareix quan es manifesta la por. Per tant, el seu manteniment penja de les accions que puguem activar per desendollar-nos d'aquesta emoció limitant. La por és doncs, el detonant de la infelicitat i ens empeny a la inacció. La major part de les decisions que prenem en la nostra vida són decisions emocionals. A més són les millors, les que tenen més entitat  i rellevància. Són les que escriuen els capítols en negreta de la nostra vida. La biologia no ens impulsa a ser feliços sinó a sobreviure. La vida és una lluita complicada en la qual es sofreix. La felicitat és un truc amb component evolutiu amb la qual busquem satisfer plaer. És una eina de selecció natural per motivar als individus de cara a l'assoliment.

Quan algú s'aplica un correctiu a la seva vida basant-la en el sofriment està construint una de les pitjors i més lesives mentides que pot infligir-se. Tot en la vida és temporal i caduca com un iogurt. Ni el bo, ni el dolent és per sempre. Tot va i ve i cal agrair-ho des d'aquesta perspectiva efímera que proporciona el trobar-te amb tot tipus d'experiències i situacions amb la seva més que important component d'aprenentatge. Les emocions són missatges que no podem controlar però si modular i és en aquest ajust on hem d'incidir perquè el seu nivell a cada moment ens permeti viatjar per la vida en equilibri i amb bones dosis de felicitat i amor (la gasolina que alimenta els cervells sans i equilibrats).

L'èxit arriba sempre amb persones felices i a més és profundament democràtic. Si avui que ho saps, no fas res per canviar la teva situació, llavors no és injust que estiguis i continuïs en ella. Qui troba l'agulla en el paller?... El que elimina la palla.

Quan busquem canvis volem que aquests siguin permanents i alhora revisables. Com coach del meu client el meu objectiu és ajudar-lo a conèixer-se a si mateix, no a resoldre les seves situacions. Quan s'adona d'això, la felicitat guanya espai i bloqueja a la por. Pensa, planifica i actua. Llavors de felicitat que abonen els seus passos a partir d'aquest instant i que deixen una mostra en el propi aprenentatge de l'entrenador que ha estat testimoni d'això. No alimenta l'ego. Fa fort el compromís reforçant els fonaments d'una professió convertida en missió.