Auxiliars Administratius al poder

Durant les darreres dècades els auxiliars administratius han configurat una bona part de la plantilla de les empreses públiques i privades. Aquest era el contracte general per a quasi tots però darrera d’aquesta categoria s’hi amagava una mica de tot: des de llicenciats, administratius, auxiliars administratius i com no, també hi havia persones amb EGB que podien entrar dins la categoria. En el moment que un entrava a formar part de la plantilla llavors et destinaven unes tasques. Alguns arribaven a exercir realment de tècnic, altres eren administratius i la resta es quedava tal com havia entrat. Alguns eren més espavilats que la resta. Altres tenien contactes i amistats i sabien estar preparats amb una llibreta i un parell de bolis sempre que el polític de torn els necessitava. La resta feia la seva feina amb pulcritud estalviant-se aquest esport del quedar bé i fer amistat amb els caps de torn.

Aquí tots hi sortien contents. Les empreses s’estalviaven uns diners perquè no havien de pagar tècnics que els hagués suposat un despesa més forta en les seves finances. A la resta també els hi era ideal perquè tenien certes responsabilitats i cobraven una mica més que els hagués correspost per la seva categoria real i formació.

Tots contents en aquest pacte on tothom hi sembla guanyar, però en el fons tothom hi acabava perdent.

Els municipis es feien grans i resultava que aquests presumptes tècnics amb formació d’auxiliars administratiu o administratiu en els millors dels casos no podien fer front a les necessitats que s’imposaven en el moment. Llavors va ser el moment de deixar passar algun tècnic real a la plantilla, però no gaires. Hi havia professionals que li resultava molt millor treballar en empreses alienes i facturar que no pas formar part d’un administració que acostumaven a pagar per sota de les empreses privades. Aquesta política és la que ens ha portat a un carreró sense sortida per tirar endavant i fer front al dia a dia de les administracions. La segona fase de tot plegat és el poc interès que la majoria d’entitats públiques han mostrat envers els seus treballadors. Ells sempre han preferit malgastar diners en estudis i projectes sota mil títols diferents que en la immensa majoria dels casos no han servit per a res. Al final han quedat guardat en el fons d’un calaix que no pas invertir en personal amb dos dits de front. Alguns si han tingut un detall amb els treballadors de la seva corda, obviant democràticament a la resta que no són dels seus escollits i triats.

En el fons sempre els auxiliars s’han encarregat de treure les castanyes del foc als polítics perquè eren els que controlaven realment l’administració amb la coordinació d’algun tècnic que es trobava pel mig com aquell qui no vol la cosa.

Les noves tendències ja han tret totalment el glamur i la màgia que hi havia en aquesta categoria professional. Llavors els més espavilats ho han canviat i ara s’anomenen gestors de tot tipus: culturals, de joventut, ensenyament, gerents, administratius, tècnics i altres noms curiosos que et pots trobar a l’administració quan el seu contracte real que tenen és el d’auxiliar administratiu o administratius en alguns casos.

De mica en mica les coses van canviant i on abans hi havia un auxiliar amb funcions de tècnic de cultura, ara hi ha un llicenciat en belles arts o similars. On abans hi havia un altre auxiliar vetllant per l’obertura dels establiments del municipi ara trobem un enginyer que s’encarrega de tot això.

Abans aquests “tècnics” de pa sucat amb oli davant el dubte acabaven firmant perquè en molts casos no volien anar en contra del poder establert per evitar ser desterrats enganxant segells al costat de la màquina de correus i tenir limitada la seva nòmina. Llavors evitaven situacions de risc. Aquesta professionalització del personal al servei de les administracions està, dins una evolució normal, posant cada cosa al seu lloc i fent que la raó i la coherència sigui més igualitària per tots els administrats.

Els polítics continuen preferint invertit en estudis sense solta ni volta que amb personal. Això no dóna rodes de premsa, ni grans titulars, però algun dia sabran realment qui són aquells que en els moments claus els hi han salvat el cul.