No som gent de profit

Diu la llegenda que els catalans som de gent de profit, que el nostre lloat pa amb tomàquet va néixer com un recurs per estovar pa que ja tenia dies, que del porc s’aprofita tot, que de la carn d’olla en farem els canelons, que aquí no es llença res! Però la realitat no sosté el mite, el que les xifres ens demostren és que llencem a les escombraries un terç dels aliments, si tenim en compte tota la cadena alimentària, des de la producció al consumidor final.

Traient uns zeros del total, podríem fer un símil entre la població mundial (al voltant dels 7.400 milions) i la catalana (7,5 milions). Si Catalunya fos el món, tots els habitants de la demarcació de Girona, tots sense excepció, estarien passant gana. Mentrestant, a Barcelona, Lleida i Tarragona, patirien malalties vinculades a l’excés de calories i, a més a més, generarien escombraries procedents del malbaratament alimentari suficients per alimentar dues vegades totes les gironines. La fam crònica al món, que afecta 842 milions de persones, no és un problema de producció sinó d’accés als aliments.

A la UE produïm aliments en excés per al sosteniment del medi, i l’agroindústria és responsable del 17% de les emissions directes de gasos d’efecte hivernacle. Si sumem la producció i el consum, l’alimentació suposa entre el 20% i el 30% de tots els impactes al medi de la UE.

Si fem una foto global del sistema, la imatge és un malson macabre: el sobre excés productiu precisa explotació de terres, quantitats ingents de fertilitzants, química, aigua, utilització de combustibles fòssils, energia i transport, amb el resultat d’un sector primari arruïnat i deprimit, on aquells que treballen cada dia per la nostra alimentació -pagesos, pescadors i grangers- malviuen reclamant dignitat per a la seva tasca essencial. Mentrestant, les grans cadenes de distribució, grans responsables del problema, obtenen  beneficis enormes d’un sistema agroalimentari sustentat amb els impostos dels ciutadans. I al final d’aquesta cadena invisible, trobem els abocadors saturats, les aigües residuals i serveis de recol·lecció i tractament de residus de les ciutats, privatitzats, mal gestionats i en mans d’un grapat d’empreses que acumulen contractes milionaris i casos de corrupció.

Tot i ser un problema sistèmic, els ciutadans tenim un paper determinant en aquesta problemàtica i podem fer molt a títol particular per aglutinar una resposta social al problema. En primer terme, cal remarcar que, al nostre entorn europeu, alguns estudis estimen que fins a un 42%(1) dels residus alimentaris provenen dels consumidors finals. Així que el primer que cal fer es prendre consciència que els nostres hàbits de consum produeixen un impacte social molt negatiu, que va molt més enllà de la paradoxa d’abocar una part poc menyspreable dels nostres recursos econòmics en omplir la brossa. Podem seguir servir multitud d’estratègies per reduir els nostres residus i el nostre consum, des d’una millor planificació de les compres a una cuina d’aprofitament.

En segon terme, cal utilitzar la contradicció del capitalisme que fa dels ciutadans mers consumidors i exprimir la força que tenim a l’hora de comprar per influir en els patrons de producció i comercialització d’aliments. Rebutjar els criteris estètics en la compra d’aliments, obviar les estratègies de la gran distribució per forçar al sobre consum, denunciar i castigar les conductes comercials del malbaratament, consumir productes de proximitat etc...En aquest sentit cal no oblidar que, tot i les conductes coherents com a individus, la dimensió sempre és social i caldrà donar suport o participar d’aquelles propostes de la societat civil organitzada que lluiten i denuncien el malbaratament exercint la pressió social a nivell polític i sistèmic.

En definitiva, el problema del malbaratament alimentari és un vèrtex més d’un sistema productiu mediambientalment insostenible i socialment immoral, on esmercem recursos per produir residus que requereixen més recursos, en un context global d’injustícia i desigualtat social que arriba a l’extrem de la fam crònica.

*FAO 2013 Informe sobre inseguretat Alimentaria.

*Agència de Residus de Catalunya. Informe. European Week For Waste Reduction.

(1) Aquesta dada inclou el malbaratament d’aliments que es podrien consumir i parts no menjables.