Que borrós està el paper i que clar l'horitzó

Aquest matí em vaig sentir desbordat per una genialitat més del dibuixant Quino parlant per boca de l'entranyable Mafalda: “Arribar als 50 té els seus avantatges i desavantatges. No veus les lletres d'a prop. Però veus els idiotes des de lluny”.

Gaudir d'un somriure irònic davant tanta brillantor ho provoca la capacitat d'explicar en 21 paraules alguna cosa que portes observant bastant temps. Són les habilitats que posseïm amb capacitat per ser útils als altres un element de valor? Sens dubte sí. Ho són amb força i contundència quan escapen d'un paper oficial, un diploma o un quadre per convertir-se en eina que provoca canvis i millores en els altres.

És el coneixement per si mateix suficient? Doncs no. Sense pràctica, sense ús, sense aplicació directa a cada cas, les coses no es materialitzen i l'aprenentatge no s'expandeix en cap direcció. Ni cap a la persona objecte de servei, ni per a l'amo del coneixement que queda incapaç de generar l'aprenentatge amb el qual es retroalimenta d'aquesta experiència amb el seu client, pacient o alumne.

El missatge de Mafalda en aquest cas m'ha deixat clares diverses coses:

La meva competència està posada al servei de les persones que desitgen superar la seva incompetència, no per a aquells ulls crítics que només són capaços de veure la palla en l'ull d’altres. Esclaus del seu ego que entenen la incompetència com alguna cosa aliè a ells propietat dels altres. Ho sento tan clar com que aquest missatge ha posat llum sobre tota aquesta òrbita d'àcars amb dues cames, cara i ulls que orbitant al voltant de la nostra vida amb l'exclusiu paper de fer-la més difícil i complicada.

Per què l'estupidesa es deixa veure amb tanta facilitat?

Perquè és abundant, perquè no requereix cap esforç, perquè és inconscient…

Aniria més lluny per afirmar que és una mica la suma de totes elles, combinat amb un factor que ens esquitxa a tots. Des de la persona més formada i docta al més ignorant dels humans, és incompetent en alguna cosa. Tots i afirmo, tots sense excepció ho som si, incompetents. Així, taxatiu i sense quantificar. La mesura de la nostra incompetència és menys rellevant que el seu component qualitatiu. Es basa en la capacitat de reconèixer que la incompetència com a concepte habita en la pell de tots.  Es combat quan apliquem l'habilitat de ser humils reconeixent sense ambages ni condicions que no som efectius en múltiples i incomptables facetes. La presa de consciència sobre aquest principi, ens permet obrir la capacitat d'aprenentatge davant aquelles qüestions que posen de manifest nostres limitacions. És la manera de començar a veure coses diferents on vèiem sempre el mateix. El mateix ja no és el que era i com el cuc es converteix en papallona pren l'adreça de transformar-se en repte i amb això en assoliment. Deixar-se acompanyar és la forma més simple de demanar ajuda.

Un malalt té poc marge de curació quan no pren consciència de la seva malaltia. La falta de reconeixement de la nostra realitat per nosaltres mateixos, és el fre més poderós que ens deixa en desavantatge. És el núvol negre que impedeix que comencem a plantejar-nos alguna cosa com un valor que ens faci millors.

Que ens converteix en solitaris espectadors del que passa, mentre la intuïció ens permet sospitar que podem ser els protagonistes.

Al llarg de la meva vida he canviat de graduació en les meves lents per poder veure amb claredat aquestes lletres que al llarg del temps prenen vida fent-se més petites. És la manera més senzilla de lluitar contra la inexorable degeneració de la nostra capacitat visual. Un acte que em permet seguir veient mitjançant l'acció, l'esforç per veure.

No obstant això, per a la llarga distància, la tonteria, l'estupidesa, les imatges i les identitats es mostren cada vegada més definides, contundents i clarificadores. Aconseguir els cinquanta sense haver perdut la consciència té els seus avantatges tant per la idiotesa com per al camp visual.