Religió i Feminisme

En tota la història de la humanitat sempre hi ha hagut una curiosa relació entre el lloc de les dones a la família i la societat i la manifestació religiosa del moment. En l'època quan les societats tenien un fort compomente "matriarcal" elles eren les intermediàries amb la divinitat. Quan els éssers humans van començar a desenvolupar l'escriptura, la cultura i el coneixement, a les dones se'ls va reduir a un lloc més aviat casolà. Però fins i tot en aquella època, abundaba la figura de la "sacerdotessa", com a exemple de dona lliure (liberal), encara que la seva tasca estigués també relacionada a la sexualitat i la relació amb la divinitat.

No obstant això, els últims dos mil anys de la història humana hem vist primer un retrocés i després un espectacular avanç. Quan el cristianisme va ser la religió imperial (imperi romà, bizantí, visigot, hispà-germànic, etc.), la dona va viure sotmesa a unes imposicions religioses que només la veien com a esposa, mare i (en el millor dels casos) religiosa (monja). Tot això va canviar radicalment al segle XX. El progrés socioeconòmic i científic, les guerres mundials, la necessitat de mà d'obra i l'autoconsciència de la dignitat de les mateixes dones van ser el combustible perquè aquestes mateixes comencessin un procés d'apoderament que ha arribat fins al dia d'avui.

Si bé és cert que encara avui en dia algunes manifestacions religioses segueixen advocant per limitar el lloc de les dones a la reproducció i la cura de la llar, crec que hem de felicitar-nos perquè moltes esglésies (sobretot el cristianisme protestant) ha estat pioner a reconèixer la completa igualtat entre homes i dones; lluitant pel ple reconeixement d'aquestes, fins i tot en el pla de l'exercici religiós (pastores, líders, prebíteras, etc.).

Històricament sempre hi ha hagut una relació entre la religió i l'estatus de la dona en la societat, i això segueix sent així avui. Tant la fe com la religió són part de l'experiència de la humanitat (homes i dones). Penso que un dels majors reptes que tindrem per davant en el segle XXI, en relació a Religió i Feminisme, serà continuar la reivindicació del protagonisme de la dona també en el pla religiós. Tant la teologia, com la història, ens ha ensenyat que no hi ha cap diferència entre homes i dones en el pla de la fe. El 8 de març, quan recordem la lluita de tantes dones per la igualtat, reivindiquem la necessitat de reconèixer també a les dones com a subjecte religiós. Qualsevol fe o religió que treballi per la vida i la dignitat de l'ésser humà, ha de reconèixer que les dones no només poden ser mares i esposes; també poden ser membres actius de la seva comunitat, líders reconegudes, protagonistes del canvi de paradigma en l'experiència de fe dels homes i les dones del segle XXI.

Com a creient estic en contra del paper de dona "submisa" que algunes confessions religioses els volen imposar. Desitjo relacionar-me amb les dones com a "subjecte" lliure i sobirà. Capaç de decidir per ella mateixa. Capaç d'ocupar el terreny que es mereix pel simple fet de ser un "ésser humà". Els homes i les dones religioses també volem treballar per la igualtat de les nostres germanes, i totes les persones, dins i fora de les esglésies i de la resta de confessions i experiencas religioses. Si bé és cert que tenim molt camí per davant, estic convençut que és la voluntat de Déu i la nostra fe ens ajuda en aquesta àrdua tasca.

Endavant!

Nelson Araujo - Pastor Protestant.