Els llits barats de Barcelona al Penedès Marítim

El primer Pla Territorial propi, els previsibles canvis en matèria de transports i la situació dels nostres veïns són oportunitats, reptes i perills que cal tenir presents per evitar tornar a ser una de les zones més castigades per situacions adverses.

Segurament molts esteu cansats d’escoltar com de bé es viu al Penedès Marítim: un lloc de quilometres de platja per a tothom, un lloc amb les muntanyes quasi a tocar de costa, un lloc molt acollidor i obert, un lloc a on s’hi respira una certa pau... I és normal que estigueu esgotats, el Penedès Marítim no és un lloc tan idíl·lic. El Penedès Marítim més que un lloc per viure-hi, ha esdevingut el lloc a on dormir mentre que s’ha de fer vida del dia a dia fora. Aquesta realitat alimenta el cercle viciós del buidatge territorial, malgrat que la població pot augmentar: el vici que sempre hem anomenat ciutats dormitori. I en el nostre cas, també pot crear les ciutats turístiques dormitori.

En primer lloc, cada dia veiem el gran èxode laboral penedesenc cap a zones veïnes, especialment cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. En canvi, aquesta migració no es dóna tan exageradament en sentit contrari. La manca de feina que hi ha a la nostra zona és una de les principals causes i conseqüència del buidatge territorial, i això també es tradueix en dades d’atur, PIB i renda familiar no gaire bones. Es cert que moltes feines no es poden fer a la nostra zona, però es veritat que el penedesenc que les fa, en podria fer d’altres similars si les tinguérem al Penedès Marítim.

L’èxode laboral no és nou i no és un fenomen de la crisi. L’estudi «L’autopista Pau Casals. Una peça clau per a la transformació socioeconòmica de l'àrea» (Lleonar i Garola, 1999) mostrava l’augment de la dependència del Garraf de l’exterior; passant de tenir 3,10 hab./lloc de feina al Garraf al 1990 a 3,55 hab./lloc de feina al 1998, obligant a passar del 10% al 31% de població garrafenca a treballar fora de la comarca. També es va estimar l’escenari 1998 sense autopista, mostrant una menor dependència de l’exterior però amb menys PIB. En aquest sentit, m’agradaria saber quina quantitat de l’IBI del Penedès Marítim, un dels principals impostos que tenen els ajuntament per oferir els serveis que la ciutadania espera, depèn del treball fet l’exterior.

En segon lloc, el preu dels habitatges a Barcelona no para de pujar i quasi no hi ha cases per menys de 200.000€ (El Periódico de Catalunya, 11 de març de 2017). Aquesta realitat pot tornar a expulsar treballadors de Barcelona cap a d’altres zones, sempre i quan els hi surti més barat fer això que pagar-se un pis prop de la feina. Segurament a molts aquesta història us sona, ja ho vam viure durant els primers anys dels 2000 i és també un dels motiu del nostre èxode diari de treballadors. Si la resta de coses no canviïn (incloent el preu del transport), és molt probable que el Penedès Marítim torni a ser una terra d’acollida, i ho tornarà a ser perquè encara hi ha molt habitatge de segona residencia convertible en primera, i de nous com passa a Sitges. Això també ens pot passar amb el turisme: turistes de Barcelona que dormen al Penedès Marítim. En part és normal, perquè el turista pensaria que dorm a Barcelona i no entendria que dorm a un altre lloc. Això ja passava al principi amb Ryanair, que anomenava Barcelona a l’aeroport de Girona.

La pregunta és si aquest cop sí estem preparats, tant a nivell de treball com de dotació d’equipaments socials? Considero que la resposta a ambdues vessants és que no, i més veient com encara estem a la cua de l’atur, el coneixement de les ofertes turístiques pròpies o com encara tenim algunes mancances socials heretades de la pre-crisis i que han crescut durant els darrers 10 anys. I és que si no saber a on som i cap a on volem anar ja és desastrós amb la realitat actual, m’esgarrifa pensar que pot passar amb un augment exagerat de població. Dit això, considero que no hem de construir murs, estaríem perdent molt talent ja existent i de nou, però per a que el Penedès Marítim es pugui aprofitar de tot aquest talent, cal que hi hagi les oportunitats i mitjans adients per fer-ho i que actualment no tenim.

És per això que el nou Pla Territorial del Penedès ha de ser molt més que un pla de boniques línies al plànol, un Pla que té que posar en valor la proximitat. És per això que la societat penedesenca també ha de ser crítica amb qualsevol proposta que ens pugui afectar a tots i al nostre futur, i cal que les debatem totes amb seny; això inclou també les que pugui fer jo. Per a mi, el Penedès Marítim té molt de potencial però cal que el sapiguem aprofitar-ho, que siguem conscients de la realitat que ens envolta, del perquè de les fets negatius que patim i de les conseqüències negatives de les solucions que semblen or si no s’estudien més a fons, per al final fer del Penedès un lloc per viure-hi i molt bé. Per a mi cal que ja ens comencem a plantejar seriosament no ser els llits barats de Barcelona.

Borja Moya-Gómez
Investigador de tGIS
Eng. Tèc. Obres Publiques, esp. Transports i Serveis Urbans. Màster Logística, Transports i Mobilitat. Doctorant de Geografía.