L’alberg de la Masia de Can Pere Mestres: una oportunitat, no una amenaça

El fenomen NIMBY (acrònim de l’expressió anglesa “not in my back yard”, en català, “no al meu pati de darrere”) fa referència a una situació en la que existeix una reacció ciutadana en contra de la instal·lació de certes activitats o equipaments públics, que es perceben com a potencialment perillosos. Exemple són les protestes de veïns per la instal·lació, als seus barris, de presons, sales de venopunció, albergs per a persones sense llar, depuradores... La característica fonamental d’aquest fenomen és que els ciutadans no s’oposen a l’existència de l’activitat en sí (normalment, es percep que les presons són necessàries, per exemple) sinó que s’oposen a que s’instal·lin al seu propi barri, exigint que es faci en altres llocs o proposant altres usos que no representin el perill potencial al que associen determinats equipaments o activitats.

Recentment, a Sitges hem viscut un autèntic fenomen NIMBY davant de l’anunci de la utilització de la Masia de Can Pere Mestres com a centre per a acollir a persones sense llar: un grup de veïns de Can Pei ha mostrat el seu malestar i ha començat a agrupar-se per a portar a terme mobilitzacions de protesta. Els motius de rebuig es refereixen a la potencial inseguretat que pot provocar una instal·lació d’aquest tipus, especialment en una zona on hi ha centres escolars.

Sobre aquesta situació, hi ha dos debats als que és necessari atendre: un és el de la utilització política d’aquestes situacions; l’altre, el de la necessitat i les implicacions reals que tenen aquestes instal·lacions.

Quant a la utilització política, existeixen tendències ideològiques (escorades a la dreta i l’extrema dreta) que utilitzen aquests moviments de forma professionalitzada, amb l’objectiu de treure rèdit polític: creen una alarma entre els ciutadans, emetent missatges per totes les vies possibles, escalfant l’ambient i fent-lo propici per a l’existència de protestes ciutadanes, posicionant-se com a representants de les preocupacions veïnals. En realitat, les preocupacions les han generat ells, i el que podia ser una petita intranquil·litat individual es converteix en un moviment col·lectiu de protesta. No és necessari dir que la gran part d’afirmacions que fan aquests professionals de la demagògia són errònies, incomplertes i/o sense evidència que poden sostenir-les. Exemples d’aquestes actuacions es troben fàcilment en aquells partits xenòfobs que estan proliferant a Europa de manera alarmant, i que aprofiten qualsevol descontent per a sobre-explotar-ho i assenyalar com a culpables a aquells que, en realitat, són també víctimes: refugiats, migrants, persones sense llar, aturats. Aquesta irresponsable actitud apel·la a allò sentimental més que a allò racional, amb les nefastes conseqüències que això té. En definitiva, es nodreixen de moviments que tenen per bandera una manca de solidaritat, en contraposició a altres opcions ideològiques que el que busquen és, precisament, enfortir aquesta solidaritat.

Pel que fa a la necessitat d’aquesta instal·lació, crec que no admet discussió: Sitges no està exempta d’una conjuntura socioeconòmica que provoca situacions d’emergència social, traduïdes en pèrdues de feina, disminució de poder adquisitiu i altres tantes situacions que poden acabar en una situació de pèrdua de la llar. 

Val a dir que quan instal·lem un alberg per a persones sense llar, ens estem enfrontant a una realitat ja existent: la d’aquelles persones que no tenen un sostre sota el qual viure; en canvi, la “perillositat” associada a aquesta instal·lació és una “realitat potencial”, el que significa, en el fons, que es tracta d’una “irrealitat”; actuar en base a una “irrealitat” en lloc de fer-ho en front d’una “realitat” és, senzillament, una irresponsabilitat.

Tanmateix, hem de fer-nos la pregunta: per què aquesta preocupació potencial?; podríem respondre que es deu, normalment, a percepcions carregades de prejudicis i estereotips, basats en coneixements superficials d’altres realitats i en associacions fàcils (encara que incorrectes) entre fets que no tenen perquè estar relacionats. Per exemple, l’any 2005, al barri de la Vall d’Hebron de Barcelona, es va instal·lar una sala de venopunció (és a dir, un lloc de consum higiènic de droga per a persones drogodependents); en aquell moment, es va produir un moviment ciutadà contra la instal·lació d’aquesta sala, amb varies protestes, especialment contundents (per exemple, tallant la circulació a la Ronda de Dalt varies vegades). Els veïns consideraven que aquesta sala portaria una major inseguretat i més delictes. La sala es va instal·lar, els ànims es van anar calmant i, poc a poc, es va desactivar el fenomen NIMBY. El cert és que l’índex de victimització (percentatge de població que ha estat víctima d’algun fet delictiu) no va variar especialment durant els anys 2005 i 2006 al districte d’Horta-Guinardó (al qual pertany la Vall d’Hebron); és més, l’any 2004 l’índex va ser del 18,5%, mentre que l’any 2005 (quan es va instal·lar la sala) va baixar al 16,5% i, fins i tot, l’any 2006 va arribar al 15,8%. La sala continua i la vida dels veïns, presumiblement, segueix amb la mateixa tranquil·litat que abans de la seva instal·lació; malgrat l’evidència, però, cada anunci d’instal·lació d’una sala d’aquest tipus a Barcelona ve acompanyat d’un fenomen NIMBY que, per sort, té un recorregut similar al del 2005 (és a dir, tendeix a desaparèixer).

Més enllà de no deixar-nos portar per l'alarmisme, també hem de posar en valor que un alberg no és la solució definitiva per a les persones sense llar: s'han de crear els mecanismes que condueixin a possibilitar que aquestes persones puguin tenir una vida plena i sobirana.

Conviure en societat genera drets, però també obligacions. És precís fer front a la nostra realitat i no amagar-la sota la catifa, esperant que desaparegui tota sola; això sempre ha generat, en realitat, més problemes (per a tots) que solucions. És precís atendre la problemàtica de les persones sense llar a Sitges, per solidaritat però també per responsabilitat cívica. És precís analitzar de manera sosegada  les implicacions que tindrà aquesta instal·lació, sense deixar-se emportar per les passions. És precís entendre que una societat és un projecte col·lectiu, en el que tots hem de participar, en lo bo i en lo dolent. La realitat és complexa i variada; la seguretat dels més petits requereix uns esforços molt elevats, tant elevats com els que hem d’aplicar per a assegurar la integritat de les persones sense llar. I, sobre tot, és precís fugir de la demagògia i les opcions polítiques que ofereixen solucions fàcils a problemes complexos.

Javi Avendaño, activista de Sitges en Comú.