Els qui ens van arruïnar ens volen salvar

En aquest país vivim farcits d’incongruències que indiquen que les accions que realitzem no són sempre responen a certa lògica. Avui en dia, en un dia i unes hores que vas apurat. No tens cap lavabo al costat.

T’apropes a un arbre i fas una micció d’una manera discreta. Doncs si en aquell moment que passa per aquella zona un policia amb la llibreta i el bolígraf a punt et pot caure una sanció per deixar-te anar en un lloc públic quan ja no podies aguantar més la pressió interior.

En canvi, tu et fas una casa en un lloc il·legal i sense permisos municipals, ocupes una bona part del torrent amb el teu establiment i aquí no passa res. Tothom mira a un altre lloc i tothom dóna llargues i ningú actua de cap de les maneres a no sé que t’hagis carregat el niu d’una espècie protegida o hagis foragitat del terreny un ratolí amb perill d’extinció. Llavors, potser que les veus ecologistes posin el crit al cel i s’activi un protocol. Els mitjans de comunicació denunciant la greu irregularitat comesa contra aquesta espècie animal en vies d’extinció. A partir d’aquí es pot destapar la irregularitat comesa.

Els polítics i funcionaris amb carnet que fa 40 anys que ja menaven els destins del nostre municipi encara ocupen el mateix lloc amb els papers intercanviats si fa falta, però ocupant la poltrona. Molts altres s’han cansat avorrits d’esperar no sé que i ja han triat altres camins que la política perquè uns pocs s’han apoderat dels principals personatges de la trama. S’han cansat de fer de simples putxinel·lis i han tocat el dos en altres àmbits perquè en la nostra societat hi ha encara molts llocs que et permet viure molt bé sense haver d’entrar en aquest reduït món de la política.

Ells estan allí, sense idees clares i pensant que la gent que viu en aquest municipi continua pensant com fa mig segle abans. Ells creuen que aquestes noves generacions que són capaces de qüestionar-ho quasi tot encara no han arribat als nostres territoris per civilitzar. Ells viuen sols en els seus feus polítics acompanyats pels quatre de sempre i pels fills i nets d’aquests històrics que han fet de la política la seva forma de vida i la seva professió. Cada dia són menys i el seu poder de convocatòria és ridícul, però es neguen a deixar pas als joves de la seva formació amb noves idees. Ells es pensen que són insubstituïbles.

Aquests que ens han portat a la bancarrota encara diuen que ens volen arreglar el futur i s’han carregat el present de dues generacions ben bones. Ningú ha buscat responsabilitats. La meravellosa catifa ha amagat milions de pessetes i euros i ningú ha dit on han anat perquè el seu resultat a la llum del poble no es veuen pas. Només es pot veure la ferralla d’aquests anys gloriosos que ens han portat a estar castigats almenys fins el 2023 per la nostra mala gestió dels recursos.

Continuen com sempre que empreses, universitats i altres entitats dissenyin el nostre futur, el nostre present. Simples excuses per treure idees pel dia de demà poder posar als programes electorals al costat de la transparència, igualtat i treballar pel municipi. Grans mentides com tothom ja coneix i que es repeteixen a cada convocatòria electoral. Ells que parlaven de milions com nosaltres parlem de cèntims.

Ells que ens han venut que tenim la sort d’estar en una comarca que casualment protagonitza algunes de les pitjors estadístiques laborals i socials de Catalunya.

No ens interessen que ens visitin milers de turistes amb les seves neveres, taules i cadires que ocupen les nostres platges intentant regatejar el preu del pollastre a l’ast que després es cruspiran abans de tornar cap a casa. No ens interessa tenir cotxes a la mateixa platja perquè possiblement el nostre futur passi per visitar els nostres espais naturals i compartir un mojito en un lloc tranquil sense gaire concurrència. No ens calen omplir els hotels al 100% de persones que busquen el més econòmic. Necessitem que la gent que vingui aprofiti el nostre oci, restauració, cultura. Hem d’apostar per la qualitat i no pas per la quantitat. Ja hem pagat el nostre càstig no tornem a caure en la mateixa trampa. Volem feina estable no pas d’ocupació de mig any i després un altre. Pa per avui i gana per demà.