Via Crucis de tots colors

Ha quedat enrere la Setmana Santa, els dies de la Pasqua que amb el ràpid volar dels anys, s’han convertit en jornades de festa per gaudir del sol, el camp i la natura i gaudi d’hotelers i restauradors que comencen a fer caixa, les meves felicitacions, doncs l’Espanya Industrial no va passar del nom de una industria barcelonina d’on sortien principalment les panes amb les quals es confeccionen, entre altres, els uniformes del “tranviares”. De l’Espanya Industrial ha quedat un parc que recorda els camps de concentració potser com un sorneguer homenatge a la fàbrica o tal vegada sens cap altre valor que voler intentar fer-ne  un recinte d’esbarjo amb més pena que glòria que d’això seran responsables els usuaris en darrer terme.

El somni d’una Espanya Industrial, cada vegada s’esvaeix més, i els emprenedors que somnien en muntar-ne la seva pròpia, petita, mitjana o gran industria haurien de rebre la Medalla al Valor, i l’esforç, i més en una terra on el treball i el coratge laboral no gaudeixen d’especial admiració i sí de poc suport administratiu.

Retorno al fil dels jardins i parcs, no pensem pas que en això dels parcs només les gran urbs demostren poca o nul·la sensibilitat, el reclamat parc de Terramar (Sitges, dissenyats per Miguel Utrillo) ha quedat en un conjunt d’arbres, parterres i flors amb més o menys bona voluntat sense cap dels ànims primigenis quan Terramar era la primera Ciutat Jardí al llarg i ample del territori del país, una mica emmirallat a la manera de les ciutat jardins de Miami  

Després vindria l’Hort de Can Falç, un pulmó obert de la platja fins el Cap de la Vila (antigament les terres de la sínia anaven com a mínim fins el carrer Santiago Rusiñol) on verdures i fruiters reien ufanosos en mig d’un hortet mimat per en Virgili, (pagès) qui venia les millors verdures i fruites en el petit portal del Cap de la Vila, temps era temps, la reforma portada a terme no va registrar consens general d’acceptació,  també depenia tot val a dir-ho del tarannà polític de qui expressava l’opinió de vegades portat pels colors del seu ideari més que del seu cor.

Vilanova i la Geltrú podria gaudir d’altre petit paradís al bell mig del  cor de la ciutat i dic podria doncs el Parc Gumà i Ferràn conegut com el de Samà per ser al costat del col·legi, terres obsequi d’aquest financer que perdria bous i esquelles en moltes de les realitzacions que va posar en marxa, una d’elles el tren Barcelona-Sant Vicenç, encara és viu, tot i que maltractat per RENFE o ADIF el nom tant fa.  

Potser es tracta d’organitzar per part de l’empresa ferroviària un via crucis diari per els passatges que han perdut el compte de les hores perdudes en les andanes esperant la desitjada arribada del tren. Per major In Ri (escric això en Setmana Santa, com es nota) el nostres mai prou ben ponderats governant ancorats a la Meseta han tingut la delicadesa historicista de recuperar les maneres amb les quals es tracta a les colònies o les províncies, i cada vegada que aterren aquí en la suposada operació diàleg prometen una pluja de milions, que com diu el títol de la pel·lícula “Els vent se’ls endu”

M’ho deixava, el tema del Parc Samà, que poc a poc es consumeix quasi en l’oblit, de vegades alguna nit de temporal arrenca arbres de velles arrels, personatges de tot pelatge posen les urpes, mai millor, dit en el que podria ser un altre petit paradís, espero que mai s’hagi de posar en el nomenclàtor del paradisos perduts.