La vida canvia sense demanar permís mentre mira el que fas

La vida pot canviar en trenta segons, bé fins i tot en menys. Un sospir és suficient per viatjar del paradís a l'infern i viceversa. L'efímer de tot és un aspecte que no se'ns ensenya. El plaer que ens provoca posseir té la durada d'un caramel en la porta d'un col·legi. Una vegada és teu queda despullat d'aquesta aura indefinida, de la llum que ho va fer especial. O no ho sabem o no ho volem afrontar, però és així. El sentit de tot és continuar el camí a per més, però per més de què? Tinc la intuïtiva sensació que aquest “més” es tradueix en la major part dels casos, per més del mateix o per un, anem a veure que surt d'aquí sense entrar a definir el que esperem.

Un perill que se m'ocorre és abandonar-ho tot a l'atzar o el que és el mateix, esperar al fet que uns altres facin per a tu, allò que tu sents que et farà feliç. La més de les vegades aquesta felicitat es converteix en un fet puntual, molt concret, un raig de llum en el cosmos que tal com arriba se’n va. Que no atén a totes les condicions que ens complauen i que com a màxim és solament un punt en un contracte de moltes pàgines. En resum, un altre caramel convertit en enganyifa que és en el que al final s'ha transformat aquest truc triat en lloc d'un bon tracte.

El bo, el millor possible consisteix a establir amb tu mateix l'espai suficient perquè les teves reflexions s'acomodin a tots els valors i arguments amb sentit. Que siguis capaç de fabricar un o diversos plans que tinguin idees clares, però clares per a tu, que s'ajustin a la teva capacitat de decidir i prendre acció sobre això. Si els teus plans es basen en la dependència, deixen de ser teus. Deixes anar les regnes per posar-te tu mateix als peus dels cavalls assegurant-te un rebolcada de dimensions per determinar i que també pot canviar-te la vida.

Els canvis són inevitables, bons i dolents. La manera que no es converteixin en traumàtics és que adoptem una actitud de passatger actiu en la barca. Els rems ajuden a moure-la i el timó a dirigir-la. L'acord es basa a entendre que estàs en el mar i que això comporta perills que repten a la teva responsabilitat. No et pots apartar en un racó de la nau. Has de subjectar el rem que equilibri el treball en el viatge imprimint la força justa. Has mirar el timó perquè es dirigeixi al lloc adequat i has d'analitzar a tot moment les condicions de la travessia. Ningú et podrà garantir que el vaixell no s'enfonsi, però sí que podran assegurar-te que el deixar-ho a la deriva serà la manera senzilla d'acabar en el fons.

Hi ha coses que et canvien la vida. Si aquestes coses formen part de la teva intenció és que la vida segueix viva en tu. Fer-ho així et manté en cartell com la millor de les pel·lícules mentre ja estàs escrivint un nou capítol per al següent “best seller” que farà que la teva vida no sigui una més, que sigui en propietat, el teu somni, la visió i l'adreça clara que farà que la gaudeixis sempre, fins i tot quan no estiguis fent o creguis que no fas res.

Les històries que acaben en el mar són capítols de desesperança, horror i atipament que fan que la vida sinó és diferent a la qual vas deixar en la ribera valgui fins i tot la pena perdre-la en la cerca d'una altra terra. L'horror que coneixem no és directament proporcional al veritable horror que permet que persones se la hi juguin a una carta sense que els tremoli el pols.