Del que mires al que veus

Diuen que no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure. Fins i tot en aquests casos, cal posar una certa quarantena a l'afirmació perquè hi ha sempre una distància entre el voler veure i el desconeixement que es pot veure molt més, fins i tot coses diferents. És necessari donar-nos la possibilitat de mirar el que passa des d'una altra direcció posant-nos en la pell dels altres. Així i tot, facilita molt les coses obrir el ventall donant marge a l'error, reconeixent sense embuts, ni falses modèsties que existeixen moltes possibilitats per a això i que quan succeeix es pot aprendre per fer en la propera ocasió alguna cosa diferent. En resum, canviant estratègies.

Seguir als mitjans de comunicació i en particular els informatius televisius resulta un exercici evident dels diferents plànols en els quals viuen les persones que comparteixen espais vitals que van des de la família, la ciutat, centres de treball o qualsevol un altre amb context d'interacció humana. El dels polítics també va de plànols, però aquests a més de paral·lels se separen de la vida real a una velocitat en permanent augment. Tal com si circulessin en una hipotètica autopista de deu carrils en la qual solament van ells. És un virus que no té color i que s'accentua en la mesura que el poder té la capacitat de provocar més i més miopia.

L'honestedat és un valor gran i poderós per omplir la imatge que ens agrada projectar als altres. Una altra molt diferent és com la manegem en funció de si som nosaltres o no els avaluats. Una de les mentides més reiterades en el nostre comportament és l'acte convenciment que practiquem a l'hora de ser o dissimular que som feliços, en la creença que els altres solament t'acceptaran en funció que aquesta imatge sigui “correcta” i per tant generi “confiança”. D'aquí al que en realitat succeeix, és on es demostren el paral·leles que es poden viure les vides àdhuc posant-les en comú amb els altres. El que passa dins de tu, és al final alguna cosa ben diferent.

Cal mostrar als altres felicitat. Com quant l'ets en realitat i quant ho dissimules? Aquí està l'eix de la qüestió. La pregunta que et posa en un marc ampli per reflexionar i que permet obrir un debat ric per generar transparència de la bona, no de la qual s'articula als debats parlamentaris.

Socialitzar-nos és una assignatura que no acabem d'aprovar mai perquè és la pròpia vida la que ens posa nous exàmens amb preguntes que no havíem estudiat. Conèixer el seu resultat ens mostra la pròpia ignorància davant el tema.

Que un conductor més o menys indignat baixi del seu cotxe per agredir sense més i matar no solament ens converteix en criminals, ens està explicant a més que tots, sense excepció, som armes potencialment perilloses, inestables i impossibles de predir. La vida et canvia en un segon i no es pot tornar enrere.

Que un polític no sigui capaç de posar-se en la pell d'una persona que viu una vida immunda, sense esperança, ni possibilitat, en una condemna perpètua d'agonia, ni solució, ens explica més d'això mateix.

És alguna cosa trist i que no contempla solucions permetent que el sofriment es manifesti un dia darrere l'altre en persones com ells i que a més els deixa dormir plàcidament després d'aparcar els temes en els passadissos del congrés per centrar-se, això sí, en aquells que són sempre del seu “veritable interès”.

Que un fanatisme religiós permeti convèncer a algú que el millor per al planeta és acabar esbocinat per l'ona expansiva d'una bomba a l'esquena i que amb ella els assisteixi un poder diví per arrencar la vida a persones alienes a la seva borrasca mental, també és més del mateix.

És clar que mirar i veure no és el mateix i que àdhuc veient, tots veiem al final alguna cosa diferent.

On, com i quan aconseguirem la llum per posar algun límit a tanta visió borrosa?