Toni Comín

En Toni Comín, un Jo molt desenvolupat i ben poderós, està convençut que sa seva genètica per part de pare -Alfonso Carlos Comín, aquell cristià – comunista que feia notòria la possible capacitat d’apertura del centralisme democràtic del PSUC- l’ajuda des de quan era ben petitet. En Toni Comín, l’aposta que fa en Junqueras per demostrar el seu tarannà esquerrà i el d’ERC en la intenció d’aglutinar “les esquerres” al voltant d’ ERC i, en especial, d’ell mateix. En Toni Comín que és Conseller de Sanitat de la Generalitat amb “Junts per el Sí” com podria ser-ho de qualsevol altra cartera perquè en Sanitat tan sols toca d’oïda. En Toni Comín que es manifesta trencador amb el Sistema Sanitari que s’ha anat desenvolupant a Catalunya des de fa una trentena d’anys. I què vol trencar en Toni Comín?

Al poc temps de ser Conseller, Octubre del 2016, va decidir comprar l’Hospital General de Catalunya de Sant Cugat. Li va posar preu: 50 milions d’euros. La propietat, QuironSalud, va explicar que el centre no estava en venda. Un intent de quasi expropiació d’en Comín?, una primera experiència d’un Conseller novell? Qualsevol lectura era possible. Ha passat un temps i el 20 d’abril del 2017 La Vanguardia informa que les dues parts estan negociant un acord de compravenda. Per 50 milions? Veurem com va evolucionant el tema.

Però tornem al principi. Que vol trencar en Comín? Perdonin. És ben possible que no vulgui trencar res. Subvertir? No ho sé. Arreglar? millorar? es poden utilitzar diversos termes. A mi m’ha sortit inicialment el de trencar i és que el Sistema Sanitari que hem anat construint durant més de 30 anys és molt complex. Des d‘un principi ha pretès utilitzar tots els recursos sanitaris disponibles al país independentment de la seva propietat patrimonial. La condició determinant que ha exigit l’Administració ha sigut l’acceptació de les condicions de qualitat que ha anat definint per aquells equipaments que no eren propietat patrimonial estatal però que es mostraven disposats a acceptar el paper de proveïdors de serveis per el Sistema de Salut.

A diferència del que succeeix a la resta d’Espanya, a Catalunya tan sols un 30% dels equipaments hospitalaris són propietat de l’Estat i un 70% dels recursos de l’Assistència Primària també ho són. Me referiré als equipaments hospitalaris. La Conselleria de Sanitat és qui aporta els diners públics al Servei Català de la Salut que es va crear el 1990, no té dos dies, per tal que administri i gestioni l’assistència sanitària al conjunt del país. Hi ha Hospitals de utilització pública i de propietat pública: Vall d’Hebrò a Barcelona, Joan XXIII a Tarragona, Arnau de Vilanova a Lleida, Josep Trueta a Girona, Germans Tries i Pujol a Badalona, l’Hospital de Viladecans i el Verge de la Cinta de Tortosa i l’Hospital de Bellvitge a l’Hospitalet, tots ells propietat de l’Institut Català de la Salut, propietat de l’Estat. També hi ha Hospitals tan diversos com l’Hospital Clínic de Barcelona o el Sant Pau, que tenen una propietat compartida de diferents Ens de titularitat pública no estatal, o l’Hospital del Mar propietat de l’Ajuntament de Barcelona, o Hospitals tan diferents com el de Campdevanol o el de Vilafranca o el Consorci Sanitari del Garraf, o la Mutua de Terrassa o l’Hospital de Sant Joan de Reus o el de....Sí , tota aquesta xarxa d’hospitals de utilització pública (XHUP) tan lligada a les ciutats i ajuntaments catalans i altres Ens corporatius o religiosos, tots sense ànim de lucre. Tots accepten treballar en temes assistencials sanitaris sense intenció de guanyar-hi diners i no són propietat estatal. Sí, tota aquesta xarxa d’hospitals que fan possible que qualsevol persona des de qualsevol indret del país, de Tortosa a Vielha, pugui rebre una assistència hospitalària d’una qualitat ben suficient.

Independentment de la diversa titularitat de cada hospital el que els uneix és la coordinació política exercida des de la Conselleria per Consellers que han sigut de diferents partits des de Ramón Espasa, del PSUC, el primer Conseller amb el Govern Tarradellas, passant per Consellers de CiU, del PSC i ara d’ERC, en Toni Comín. Al seu voltant s’han anat configurant equips de tècnics no excessivament diferents uns dels altres i ha nascut una especialitat de gestió hospitalària exercida des de diferents titulacions universitàries que ha subministrat uns gestors itinerants dels diferents centres assistencials ara propietat de l‘ICS ara de la XHUP.  Una Casta (?) dirien ara els podemites, comuns i aquell funcionariat que no havia tocat poder i per això no se sent Casta. Sí, ja sé que la Casta són els polítics però si el pecador no té qui l’ajudi a executar el pecat difícilment podran ficar la mà a la caixa. Sincerament crec que en el sac de la Casta hi deuen anar tots als ulls de la gent pura i casta que mai ha tingut ocasió de pecar. És obvi que ironitzo amb això de la Casta perquè no tots els polítics són xoriços ni tots els gestors tampoc ho són; estic convençut que l’ immensa majoria no ho són.

Tota aquesta arquitectura feta a partir d’elements modulars no homogenis ha anat cobrint amb prou satisfacció ses necessitats d’assistència hospitalària del país. El resultat ha sigut perfecte? No. Però és prou satifactori i clarament millorable si no en creem un de diferent que pot resultar inclús prou pitjor.

Cal acceptar les deficiències per millorar-les. Les llistes d’espera, les massificacions a Urgències han sigut la pedra de toc que s’ha utilitzat per criticar el sistema quan realment són temes millorables aplicant tractaments puntuals. Aquets fenòmens s’han donat tant a Hospitals de propietat ICS - estatals- com no ICS -no estatals. Qui ha patit directament les diferències dintre del sistema han sigut els treballadors. La gent ICS, més ben tractats que els no ICS, han anat veient que hi ha una tendència més a l’homologació que a mantenir les diferències que encara hi són en perjudici dels treballadors XHUP.

Tenim un sistema sanitari que tant en el mitjà hospitalari com en el de l’assistència primària fa que el ciutadà no pugui diferenciar la propietat patrimonial o jurídica del centre que li dona l’assistència. I això és bona cosa. L’assistència en el seu conjunt és pública. D’aquest fet a Vilanova en tenim un bon exemple. He vist, en el meu exercici professional dels últims anys, que un percentatge ben gran de ciutadans, usuaris o no del sistema, desconeix que el CAPI de Mar no és ICS i els CAP de Sant Joan i Jaume I sí son ICS. En aquets centres les diferències en les  condicions laborals hi són presents en el dia a dia.

Realment, tot plegat, una estructura complexa. Un tema important: en general els costos són més elevats a les estructures ICS que a les no  ICS. Bé, doncs, la visió d’aquesta complexitat que té el Conseller Comín és que cal estatitzar tot el Sistema de Salut. Hi ha diners per assumir els costos? Jo no ho crec. Però a l’esquerra de Comín i de Junqueras no hi pot haver ningú i han fet seves les polítiques de les “mareas” podemites que van proliferant a la resta d’Espanya. En essència crec que per aquí van els trets.

El nostre Sistema Sanitari Públic necessita canvis i millores des de dintre del Sistema. Una revolució que el pot ensorrar per crear-ne un altre diferent no és, per a mi, una solució adequada. No és dolent el nostre Sistema Sanitari. Necessita Descentralització territorial i pressupostària i control democràtic de la seva gestió. Crec que Comín proposa centralitzar-lo més. S´equivoca el Govern de la Generalitat si accepta aquest plantejament.