Un cas real

Fa uns dies un bon amic va decidir posar-se en contacte amb mi i demanar-me opinió sobre una qüestió personal vital per a ell. Malgrat la distància i de les poques ocasions en les quals ens comuniquem, va sol·licitar el meu consell en la idea que jo podria ajudar-li a prendre una decisió difícil. No em va explicar en cap moment quin era aquesta decisió. Jo tampoc ho necessitava perquè tot prenia forma a mesura que em posava en situació. Els detalls del seu relat marcaven l'èmfasi en les qüestions més doloroses per a ell. Finalment el tema subjacent apareixia amb claredat en la seva història. La seva decepció era molt evident.

La meva actitud davant els consells és cada vegada més distant. Considero que és molt fàcil donar-los i pràcticament impossible encaixar-los en una altra vida que no sigui la pròpia vida. A més, per deformació professional em nego sistemàticament a redactar receptes per a ningú, sigui amic, conegut o client. No sóc ni metge, ni terapeuta, ni cura… amb el que em sento exempt de donar consells o receptes miraculoses a ningú. Prefereixo arribat aquest punt, prendre una actitud professional i explorar profundament per aconseguir com se sent la persona amb això que m'està explicant.

Una relació construïda des de l'amor amb importants reptes com la diferència d'edats i fills de relacions anteriors. Un projecte de vida i convivència desenvolupat a força de compartir vivències, viatges i coneixement mutu. És en aquest apartat del descobriment de l'un altre quan apareixen els primers núvols negres en forma d'addicció combinada amb un ambient familiar desestructurat i gens propici per revertir la situació. Un panorama que es repeteix de forma sistemàtica en aquelles persones relacionades amb el món de les drogues. Els detalls me'ls vaig a estalviar per confidencialitat i perquè cadascú pot construir una història semblant amb les dades ja comentades.

Irresponsabilitat, toxicitat, infelicitat i molt sofriment destrueixen a les persones, amb elles a les relacions. Les coses porten un curs o un altre en la mesura de la implicació dels actors que protagonitzen cada cas. La seva responsabilitat, l'aplicació de l'assertivitat i la resiliència donen l'opció a sortir reforçat d'experiències d'aquestes característiques. El trajecte del afrontament de les qüestions, visualitzant els fets, prenent mesurada sobre ells, resolent les necessitats, enfocant les responsabilitats i prenent partit actiu per l'acció, són la millor estratègia davant un circuit com el qual se li planteja a algú amb l'enemic de la droga.

Actuar sobre el que pots actuar i demandar que la resta assumeixi la seva part en la tasca. Fredor i voler sortir d'alguna cosa així per trobar el que realment et fa feliç. Si és cert, és dolorós per que els sentiments no es poden reprimir i han d'aflorar mirant-los de front. Si es posa la constància en el que un realment necessita, acabes per no donar espai a les mentides que disfressen allò que provoca dolor i que seguirà provocant-ho si no es canvia d'adreça. Quan les teves necessitats t'ho estan reclamant a veus solament cal sortir de la zona de confort. Vols començar a escoltar-te?, llavors cal eliminar el soroll que no et permet sentir les teves sinceres respostes.

Què et fa feliç? Has repartit les responsabilitats de cadascun és aquesta situació? En una escala del zero al deu, Com quant de tòxica és la teva història? Quina puntuació hauria de tenir perquè no fos nociva per a tu? Saps com ha de ser la teva relació ideal? Coneixes a persones que desitgin una relació com tu l'entens? Després de tot el dolor experimentat Què has après i com quant millor persona t'asseguis que ets ara?

No, no li vaig donar cap consell. Li vaig donar el que li podia donar, espai per pensar sobre l'expert que és en la seva relació. Va pensar i va agrair. A dia d'avui no em cap cap dubte que la seva capacitat per racionalitzar les coses s'ha activat en manera experta obtenint resultats que va a posar en pràctica per resoldre per si mateix el que em va demanar que li resolgués jo.