Vull llegir

HI havia una vegada un nen que es va trobar a un altre després d'un filat d'arços. El primer era pobre, visiblement desnodrit, perseguit per la podridura de la vida, pel pitjor i més dolorós de l'existència humana. Un nino escàs però ple de ganes per aconseguir coses del costat bo de la vida que a les nits intuïa somiar. Algú amb els ulls oberts de bat a bat per mirar-ho tot amb el gran angular del desig. De l'altre costat, un de semblant però ben diferent, amb bona alçada i color, roba de marca i un suculent entrepà a les mans que suportava amb més costum que ganes. La seva mirada més aviat perduda per l'acostumat i còmode del seu segur costat de la tanca. A la seva esquena carregat amb una pesada cartera plena de llibres.

Tots dos éssers producte primer de la casualitat, es van mirar sorpresos sense entendre el com de les seves visibles diferències. Després d'un silenci, aquesta casualitat es va dissipar per convertir-se en causalitat, en veritat, que aquesta trobada anava a representar un abans i un després en la vida de tots dos. En comú tenien alguna cosa a més de l'edat i l'alçada. Era la curiositat que alimenta als éssers humans per comprendre allò que els seus ulls veuen i que el seu coneixement no raona encara que alhora intueix necessari.

Dempeus, cara a cara i separats pels arços van fixar les seves mirades l'un en l'altre per iniciar la connexió, una comunicació de preguntes i respostes innocents. La fi era el perquè de l'un i de l'altre, el què donaré jo i el què donaràs tu.

Més enllà d'aquestes primeres mirades, el nen que sostenia l'entrepà va mirar a l'altre i automàticament l'hi va lliurar. La gana es transmet amb la respiració de la mateixa forma que ho fa el fastig. Mentre l'altre gaudia menjant, el primer ho feia veient com menjava el seu nou amic. L'inicial compartir es generava alimentant el cos necessitat mentre que revertia a l'altre el plaure d'haver col·laborat a aconseguir-ho. Ja s'havia trencat el gel perquè la calor de la connexió ocupés l'espai buit que abans els mantenia a distància.

El nen desmanegat mirava a l'altre en particular sobre la motxilla i amb curiositat sobre el contingut que el seu company portava a l'esquena. Un artefacte desconegut per a ell sobre el qual va preguntar: Què és això que portes penjat? Sorprès va deixar en el sòl la motxilla perquè la pogués veure millor, mentre treia d'ella els llibres que contenia. Són llibres li va dir i serveixen per estudiar, per adquirir coneixement i saviesa. Després de pensar-ho uns segons el nen famolenc li va preguntar: podré menjar com tu, vestir com tu i jugar com tu si adquireixo saviesa? Després d'un silenci, el nen va lliurar els llibres al seu nou amic amb el convenciment que podria alimentar-ho molt millor amb ells que amb l'entrepà que li havia lliurat minuts abans.

Sense dir-li li va dir, sense escoltar va sentir unes demandes que li arribaven al cor i que li van fer comprendre quina era la millor manera d'aconseguir de debò les il·lusions que plasmava aquesta cara famolenca per moltes raons.

Va tornar a pensar en silenci expressant el voler llegir per aconseguir els seus nous descobriments transformats en reptes.

Llegir per no ser el que semblem ser, per saltar aquesta i altres tanques que ens separen, per no tornar a acceptar un no per resposta, per passar-nos-ho bé, per riure'ns i per aprendre a plorar d'alegria, per dubtar, per créixer sans, per conèixer i reconèixer-nos, perquè el temps no ens consuma, perquè la paciència ens deixi viure, per bandejar la por, per crear un món propi i saber que no estem sols, per fugir del soroll, per aprendre a pensar, per explorar, per saber i entendre, per aprendre, per conèixer a uns altres i conèixer-te a tu, per alimentar-me pel meu mateix i no patir més als que limiten el món de les coses bones, per arrencar aquesta tanca que ara ens separa.

Tenia drets i no ho sabia. Tal vegada no seria suficient, però ara que ja no era un secret va decidir que no tornaria cap a enrere ni per agafar impuls.