Entre pasar-ho bé i malament

Són possibles centenars o milers de respostes, tantes com a persones puguin ser preguntades. Depèn d'això el seu estat d'ànim i alguna cosa tan recurrent i desconeguda com les circumstàncies. Aquest cúmul de coses que carreguen amb la responsabilitat de tot el que ens passa. Qüestions tan externes que justifiquen en la seva plenitud l'allunyament entre nosaltres, les nostres accions i els resultats que d'elles es pot obtenir. Són uns altres, unes altres, persones, animals, coses, efectes atmosfèrics, meteorits o casualitats divines les que procuren que el maligne de nosaltres mateixos sigui matèria atribuïble a tot… menys a nosaltres mateixos.

Quantes vegades vaig veure espatllat un pla perquè va despertar amb pluja?

Quantes vegades gaudim d'un dia divertit mentre recorríem un camí amb bicicleta sota una tempesta d'aigua?

No és la mateixa aigua la del primer dia que la del segon? Què ho fa diferent? Per descomptat no són les circumstàncies. Són les actituds que mostrem davant les diferents possibilitats que es poden obrir, tant amb pluja com sense. El riure no depèn d'ella, depèn de l'actitud i aquesta no és de les circumstàncies. És pròpia i particular. Solament tu ets responsable, així que no ens enganyem més. Als altres no els importa la nostra actitud mentre que a nosaltres hauria d'importar-nos més que una altra cosa. D'usar una a una altra aconseguim per exemple que la nostra salut tingui una bona capacitat regeneradora davant qualsevol negativitat que ens pugui aguaitar. La millor manera de lluitar contra la malaltia és tenir la millor actitud davant ella. Ser realistes mentre ens impliquem i executem qualsevol maniobra que ens permeti algun avantatge. Els professionals de la medicina fan el que poden, però els malalts tenen consciència que estan fent tot el possible? M'assalten massa dubtes per creure que sí. És més, he vist massa gent anar-se per no posar voluntat per quedar-se. Ens entretenim molt a cabrejar als gossos del camí perquè ens segueixin bordant, oblidant que en la mateixa sendera per davant té moltes més coses per oferir-nos. Així de senzill explotem el perdre'ns les millors escenes de la nostra vida.

Al final tot es pot resumir en la manera com resolem. De què forma els uns i els altres empren el seu coneixement i habilitats perquè aquestes coses els afectin o no. O que si ho fan sigui el mínim possible. És cert també que en moltes ocasions actuem per avorriment mirant cap a un altre costat mentre ens fem insensibles a les situacions més variades en funció de la distància que mantenim amb el que sentim propi.

Avui pensant-ho ben he arribat a una primera conclusió que podria ser molt útil pel senzilla que sembla. Es tracta d'eliminar paraules del nostre llenguatge que de tant usar-les es repeteixen de manera automàtica mentre provoquen els seus letals efectes de manera irreversible i silenciosa.

Esborrar paraules del teu vocabulari mentre les substitueixes per unes altres té la capacitat de convertir de nou un dia de pluja en un dia de riures. La perfecció no existeix, la competitivitat ens pot portar a l'extrem de sentir-nos fracassats quan no guanyem. La incapacitat no existeix perquè sempre tenim la capacitat de fer-ho diferent per arribar potser. La impossibilitat solament és un miratge fins que algú ho converteix en possible. Comparar-se és totalment improductiu tret que ho facis amb tu mateix en la cerca de la teva millor versió. El fracàs és la versió tòxica de l'aprenentatge que serveix per fer-nos rics en contingut. Les excuses són els pretextos més verinosos i inconsistents per no fer alguna cosa que hem de fer. En fi, altres com a incompetent, rar, et necessito, no puc, haig de, no, odiar, avorrit, enfadat o culpa ens fan tant de mal en silenci, que són la causa perfecta per convertir alguna cosa divertida en trist. El llenguatge mai ha estat innocent pel que desaprendre parts d'ell pot ser tan útil com extirpar un tumor maligne.