(Sobre)viure a la selva

Ja fa massa temps que els problemes d'accés a l'habitatge apareixen molt sovint als mitjans de comunicació. Últimament estem vivint un repunt d'aquesta presència mediàtica sota titulars de pisos turístics i ocupacions que posen erròniament el focus a símptomes i conseqüències d'una situació molt més greu i urgent: el dret a l'habitatge es vulnera contínuament, ja sigui en les dificultats en augment per accedir-hi o mantenir-lo o bé en el deteriorament de les condicions de vida.

És per aquest motiu que trobo necessari recordar algunes de les causes principals d'aquesta situació, així com afegir i contraposar algunes qüestions que considero rellevants. L'anàlisi no és personal ni exclusiu, val a dir que fa anys que moviments socials, entitats del tercer sector, experts i altres agents socials alerten sobre aquestes problemàtiques i, de fet, ja ho feien abans que esclatés la bombolla immobiliària. En aquest cas, però, que el temps demostri que tenien raó no genera cap mena de satisfacció, sinó ben bé el contrari.

Que els preus dels lloguers s’estan disparant a Vilafranca i arreu és un fet, i que una part important de la població té problemes seriosos per accedir-hi, també. Segons les dades analitzades i presentades al Catalunya Vespre del passat 10 d'abril, la meitat dels catalans no pot llogar un pis a cap de les 4 capitals, ni a gairebé tota la província de Barcelona, ni tampoc a la de Girona, ni pràcticament a tota la costa catalana. Aquesta conclusió es basa en la recomanació dels experts que no s'hauria de destinar més d'un 20% del salari a l'habitatge, i ens dibuixa un panorama que hauria d'escandalitzar-nos: per a la meitat dels catalans el cost de l'habitatge fa trontollar la seva economia familiar.

No és cap secret que en aquesta situació molta gent opta per hipotecar-se, però no m’estendré a relatar el drama social al qual ens ha portat la falta d’escrúpols del mercat financer i l'absoluta mancança d’interès en la protecció del dret a l’habitatge per part dels qui exerceixen el poder.

I aquí arribem al primer punt de discòrdia: el problema no són els límits del lloguer per la banda alta, el problema és que aquest lliure mercat no garanteix el dret a l’habitatge, bàsicament perquè no hi té cap interès. L’objectiu real del lliure mercat és generar beneficis a uns pocs propietaris aprofitant-se de la necessitat de la resta. Perquè, tinguem-ho clar, l'habitatge és una necessitat bàsica, i no és acceptable que hagi de ser objecte d’enriquiment personal i especulació.

Evidentment, no estic descobrint la sopa d’all. El capitalisme ens demostra cada dia que és incapaç de garantir drets bàsics i condicions de vida dignes per a tothom. A qualsevol que em llegeixi segur que alguna d'aquestes situacions (o totes) li seran familiars: la família que ha pagat desenes de milers d’euros durant anys per la seva hipoteca i que, quan ja gairebé no els quedava deute, no han pogut assumir les mensualitats i el banc els ha “perdonat” el deute quedant-se el pis i deixant-los al carrer (dació en pagament); aquella dona que va estar mesos treballant sense cobrar a la Residència de Pacs; la jove que cobra 700€ per treballar 30 hores setmanals; l'home de 54 anys al que acaben d'acomiadar; les hores extres que no et pagaran ni compensaran; l'amic a qui, en renovar el contracte, el propietari ha vist l’oportunitat de pujar-li 200€ la mensualitat, trobant-se ara sense pis ni possibilitat de llogar-ne cap altre per menys de 450€ (despeses a banda); la cada cop més gent que decideix passar “una mica de fred” a l’hivern per intentar rebaixar les factures de gas o de llum; i així seguiríem pàgines i pàgines. Ho estem normalitzant tot, i se'n despossessió de les classes populars, però aquí no passa res.

És més, encara ens trobem qui equipara la crisi i la picaresca dels propietaris amb “a vegades, la dels llogaters”, fet que em sembla molt cínic, perquè la capacitat d'incidència en el mercat, la posició social i la responsabilitat vers el dret d'accés a l'habitatge d'uns i altres és molt diferent. El problema no és que hi hagi gent, de l'edat que sigui, que pugui rellogar habitacions per dies o setmanes, sinó que hi ha gent que té més d’un pis i en lloc de llogar-los com a habitatge a famílies, joves, grans, avis, qui sigui, els està llogant a turistes per treure’n més benefici, o bé prefereix mantenir-los buits, deixar que es degradin, tot esperant una eventual pujada de preus del mercat o l'aparició d'un inversor que pagui per sobre del preu real. El que uneix a les persones que fan això és que no tenen cap mena de sensibilitat social ni cap altre objectiu que no sigui el propi enriquiment, i a més a més ho poden fer emparats per totes les administracions, començant per la més propera, els ajuntaments.

Doncs sí, això és la selva, però alguns tenim clar que la solució passa perquè deixi de ser-ho.

Maria Ferrerons
Regidora CUP Ajuntament de Vilafranca