Jordi Pujol

Des de que començ a interessar-me per el fet polític en el seu conjunt tinc un convenciment ben arrelat i és que el comunisme bolxevic va significar una derivada errònia de la lluita d’ alliberament dels treballadors. Els meus anys universitaris varen acabar de configurar en mi un pensament polític de rebuig envers aquest discurs. Des de sempre he sigut , doncs, un anticomunista convençut.

Això no obstant vaig anar a Madrid a l’enterrament de Dolores Ibárruri, Pasionaria. Un element simbòlic. No va ser un viatge turístic. Va ser una decisió personal d’un demòcrata convençut envers qui representava l’ idea de la lluita de la República contra l’ exèrcit franquista. El seu “No pasarán” me va justificar, me va demanar, la meva assistència en aquell enterrament i vaig estar a la plaça Colón de Madrid veient passar el túmul mortuori de Pasionaria. No vaig aixecar el puny.

Per llei natural en Jordi Pujol morirà abans que jo. Si això succeeix aniré al seu enterrament. El President Pujol és per a mi un símbol tan potent com el que més ho pugui ser envers la llibertat del poble català. Així ho crec. Un poble, una nació, ho és en funció dels seus elements simbòlics. Possiblement aquesta és la força d’aquest ancià que va ser President de la Generalitat vint i tants d’anys.

Ara es diu que ja era un home ric abans de ser President. Això ja ho sabíem. Se li recrimina el seu escàs compliment de la moral que predicava. Aquesta és la més consistent acusació de les que contra ell he escoltat. De fet ningú es creu que ell maniobrés per ficar-se diners a la seva butxaca. Hi ha tot un seguit de lluites contra la seva dona i alguns dels seus fills acusant-los de malifetes econòmiques. Lluita bruta? Jo crec que sí. Arribarem a saber qui ha fet malifetes financeres o, inclús, robatoris però a Jordi Pujol se l’ataca per el que ell – i només ell – representa políticament. El valor moral d’en Jordi Pujol és el de l’heroi del catalanisme. Aquest element simbòlic és intacte i aquesta realitat molesta profundament a qui voldria que aquest espai l’ ocupés qualsevol altre. Qualsevol de nosaltres, ciutadans més o menys informats o desinformats per mitjans de comunicació més o menys manipulats i/o manipuladors , mitjans més o menys interessats en generar opinió en una direcció o d’altra, podrà creure o no les explicacions que hagi donat el fill Josep del seu pare. Qualsevol de nosaltres es podrà creure o no les opinions que vagi generant l’equip del Fiscal General de la Maza; també és ben lliure de fer-ho. Però avui, quasi bé dos anys després que Jordi Pujol expliqués que el seu pare havia deixat uns diners a Andorra a nom de la seva dona Marta i els seus fills Pujol-Ferrusola, poques coses més se li poden imputar al que va ser President de la Generalitat i referent polític del catalanisme. Vull expressar el meu convenciment que l’Història parlarà de Jordi Pujol com el gran líder del poble català. “És català qui viu i treballa a Catalunya i té voluntat de ser-ho”. Aquest és el moll de l’ós del seu discurs, la seva força moral. Si jo sóc viu aniré a l’enterrament del President Jordi Pujol.