Som còmplices de la nostra vida

Fracàs, abandonament, solitud, ruïna, misèria, desesperança, dolor i moltes altres, són paraules convertides en detonant que empenyen a moltes persones cap a territoris sense tornada. Ens estem convertint en éssers insensibles per rutina o costum. Som desbordats de manera quotidiana per la mort representada mitjançant anònimes identitats que ocupen als mitjans de comunicació. Ja no són notícies breus, són titulars de capçalera que tenen el seu espai fix pel comuns i habituals que són. S'escolten i llegeixen, es miren des de la llunyania que representa a aquestes coses que creus des de la complaent mentida “que succeeixen als altres”.

En aparença és així, fins que et toca la vareta de la sort denominada desgràcia. En aquest moment es fa la llum des de la més desesperant foscor. El cregut es descreu per començar a vomitar perquès que mai obtenen una resposta útil. Forma part d'aquesta necessitat personal de viure la situació amb l'objectiu o l'esperança de poder sanar el dolor.

Irresponsabilitat pròpia o aliena, tant dóna. Ens pot conduir a la crua realitat de viure en les nostres carns la trama de l'efímer que va de la vida a la mort. Al voltant, la societat construeix un teixit de disculpes, sanglots i solidaritats de lleugera textura que es mantenen molt lluny de les veritables necessitats de les víctimes, tant de les vives com de les mortes. Encara que para aquestes el seu descans solament té veu en els que de debò les trobaran a faltar plorant-les amb el cor de la veritat que no tornaran a gaudir d'elles mai més. Això no és solament un simple record o aprenentatge, és una condemna perpètua amb la qual solament s'aspira a acceptar-la.

Oblidem el dolor aliè amb la mateixa facilitat que tenim per perpetuar el nostre. Per això ens vam mostrar covards per afrontar obertament i sense tabús les qüestions que envolten a la mort, des de com volem administrar la pròpia a quines han de ser les mesures preventives o terapèutiques que es poden prendre per treballar a revertir qüestions com el consum de drogues, la conducció temerària, la violència de gènere, el bulling, les malalties mentals, el dret a la mort digna o el suïcidi.

Els éssers humans ens entossudim per demostrar que som una societat malalta al llarg de la història mitjançant una demostració permanent del nostre menyspreu davant la vida. Això no pot passar aliè a ningú. Tots i cadascun de nosaltres som responsables a títol individual de petites o grans accions que cometem diàriament en les quals d'una forma o una altra es posen en perill o es perjudica la nostra vida o la dels altres, siguin persones, animals o coses. Des del cigarret que obstrueix els nostres bronquis, a les escombraries que tirem perquè uns altres la recullin o no.

Podem seguir mirant cap a un altre costat. La llàstima és que quan mires cap a un altre costat, allí s'està produint un altre episodi que transcorre idèntic. Des de qualsevol crim irat a les petites imprudències, gairebé invisibles que ens arrosseguen sempre als mateixos resultats.

Insistir sobre el que poden fer els països o les societats queda o sembla genial. No obstant això, resulta en la major part dels casos obertament inútil. Solament hi ha un camí clar pel que fa a aquesta qüestió que passa per un exercici personal i constant per adonar-nos de quines coses estem fent cadascun de nosaltres individualment i que posen en risc la vida sense més.

Quan prenem consciència de la nostra realitat és quan ens adonem de coses. L'adonar-se és l'únic antídot que permet canviar l'acció i amb ella el curs de les coses. Això i assumir sense pressions que som responsables nomes de les nostres accions i que convé invertir el temps i el coneixement que tinguem a cooperar amb nosaltres mateixos perquè les coses siguin avui una mica diferents i millors a com van succeir ahir. És possible amb molt poc esforç, simplement volent fer-ho.