De tirar-se a un costat a posar-se al centre

Després d'entonar el “pobre de mi” arriba el millor moment per fer balanç dels aprenentatges que ens hem portat “carrer Estafeta amunt”. D'una banda el fàcil que resulta córrer amb velocitat fins i tot quan el carrer fa pujada. Ho afilades que són les banyes d'un animal espantat amb ganes de protegir-se de l'horda humana. El desconsiderats que podem arribar a ser amb la resta de les persones amb la finalitat d'aconseguir el nostre objectiu. En aquest procés no ens dol agafar, fer la traveta o copejar a qualsevol contrari que es creui en el nostre camí. Tant dóna, home, dona o nen si d'aconseguir una bona carrera es tracta. Ho lentes que són les evolucions de millora quan no anem en equip i cadascú no assumeix la seva part de responsabilitat. Un pas donat sense coneixement pot donar al trast amb els passos de tots convertint-nos en munts humans que cauen com si de bitlles es tractés.

Tots i cadascun d'aquests conceptes tenen molt d'abús i poc d'assumpció de responsabilitats. Dues qüestions que quan van unides en el desenvolupament de qualsevol pla garanteixen un gran percentatge d'èxit. La veritat és que per clar que sembli que ho tenim, mostrem molt poca consciència sobre això. Així ens va amb els resultats que expliquem aconseguir amb la boca petita. Aquesta que parla molt i fa poc.

Finalment en matèria de masclisme, poc més que dir que no se sàpiga ja excepte donar altaveu a la barreja de comportaments que pretenen dissimular-se amb la ingesta desmesurada d'alcohol que dóna com resultat l'evidència que tenim uns models heretats al senyoret andalús que es mouen lliurement per la nostra genètica. Posar càmeres per vigilar-los està molt bé. De totes maneres desaprendre’ls o inventar una vacuna que esborri aquesta informació amb aparença genètica estaria fins i tot millor. Posats prologar el somni amb unes gotes de ciència ficció seguiríem inventant noves vacunes que esborressin tot el que ens separa donant pas al que ens pot unir tant entre nosaltres com amb la resta d'éssers vius amb els quals compartim vida i planeta.

Abans de visitar Pamplona no vaig imaginar que es podia treure tant coneixement del trajecte entre un corral i una plaça de bous. La setmana passada vaig parar la meva atenció en l'important que resulta l'apartar-se a temps. Aquesta setmana ho vaig fer i just en aquest moment em vaig trobar un australià en la meva trajectòria que em va fer provar la duresa del sòl i de les trepitjades de la humanitat vista des d'ell. És veritat que no hi ha solució perfecta o que almenys jo no la tinc. Igual que la perspicàcia per trobar el moment de fer un pas al costat cal tenir-la per donar-ho al centre, prenent responsabilitat sobre alguna cosa que ens sedueixi i motivi. Cal estar en la consciència que res és gratis. Tard o d'hora hem de pagar algun tipus de peatge per les decisions que prenem. Iniciar un negoci o plantejar-nos una empresa que doni beneficis des del minut un és una fal·làcia. Tot requereix inversió, treball, assumir perdudes, tenacitat i paciència abans d'aconseguir-se. Això ens ho han explicat moltes generacions anteriors amb els seus encerts i també amb errors. Ara ens toca a nosaltres prendre decisions que de debò estiguin en sintonia amb el que sentim des del respecte als altres i a nosaltres mateixos. Solament aconsegueixen port les naus que són conduïdes amb coneixement i respecte al mar.

Aquest mar som tu, jo i uns altres que posen l'energia necessària perquè els sistemes funcionin. Quan es tria la innovació és quan es provoca l'oportunitat perquè l'avanç arribi. Tots aquells que resumeixen les seves propostes en la fe cega a mantenir i perdurar les coses quan a més es fa evident com s'ulceren i podreixen estan explicant des de la mentida la necessitat de mantenir el seu estatus de privilegi. Mentrestant procuren, això sí, que se'ls noti el mínim possible. Enganyen a molts no perquè la majoria sigui ximple sinó perquè pocs es prenen l'esforç de llegir entre línies en què es resumeixen els seus actes i guanys.

Aquí ens trobem enmig d'un futurible referèndum. Després de valorar el que s'ha dit, poc importa posar un sí o un no en el sobre. L'important són els sobres, les urnes i que els votants estiguin. Són una àmplia majoria els que no volen seguir jugant a aquest joc de mentides en el qual s'imposa un canvi de regles. Tant dóna si passa l'1 d'octubre com si no, la ferida és tan profunda que solament aplicar una cirurgia profunda podrà generar oportunitats en un desacord convertit en “encierro” sense bous en el qual a més, el protagonisme mai ha estat del poble. La qüestió en aquesta trobada de desencontres esta en comprar pilotes noves que no provoquin la temptació d'apropiar-se d'elles per acabar el joc a l'antull de ningú. Es confonen per enèsima vegada els que els donen el protagonisme als equips. El valor està en la graderia, sense la seva assistència i participació no hi ha partit que interessi. El públic ha de dir la primera i l'última paraula perquè l'espectacle tingui sentit. La democràcia no envelleix, les constitucions comencen a ser-ho l'endemà de la seva aprovació. Algunes més que unes altres fan olor massa a càmfora i a fum que guareix botifarres i xoriços. Sospitar d'aquells que s'agafin a elles com a claus ardents té més que sentit. El que no és flexible sempre termina per fracturar-se.

Set dies a Pamplona donen per a molt. Tornaré quan les coses i les persones s'hagin calmat. En aquest escenari intueixo que també es podrà aprendre alguna cosa.