La culpa és....

Imagina't que vius en un món en el qual la culpa no existeix. On cadascun de nosaltres assumeix amb responsabilitat els seus errors i les conseqüències dels actes que realitza. En el qual la resposta de les persones no estigués condicionada per les represàlies que es puguin rebre. En el qual les situacions s'administressin com una oportunitat d'aprendre. Viure en un enfocament constant, apropant-nos a la millor versió possible de nosaltres mateixos, creixent en el respecte dels altres no pel grans que puguin o puguem semblar, sinó pel savis que ens farà l'aixecar-nos després de la fallada comesa.

Reconec que sembla el guió d'un nou “remake” sobre un món feliç. No obstant això, tot el que he recreat anteriorment és possible des del treball personal. Des del compromís amb un mateix després de l'experiència. Sense mortificacions, desconnectant amb les creences en forma de bola de plom que no permeten que surtis a la superfície quan caus a l'aigua. Sempre van a pesar molt més les traves que construeixes des de la teva ment que les que altres aliens a tu van a posar des de la seva imaginació o model moral. Aquests models són evolutius i el temps demostra com d'efímers són en funció del pensament humà, filosòfic, religiós o polític.

La culpa té com millor amistat la condemna, necessària per exemplificar i controlar a qualsevol que s'atreveixi a fregar els límits del camp de joc. La culpa pel culpabilitzat es converteix en un pes que traslladar a cap lloc amb el consegüent perjudici pel cos que ho suporta i la ment que ho reté. La seva utilitat constructiva és simplement inexistent. Eleves un edifici que mai serà ocupat per ningú. Cap favor en l'afany d'emprendre les dreceres que facin a les persones més sàvies i amb major amplitud per a l'amor al que els envolta. Sentir-te culpable és negar-te el dret a emprar les teves forces a aprofitar l'experiència. És un nen maltractat que perd el temps en allò que no li beneficia, mentre el que fa, ho converteix en alguna cosa pitjor del que era abans.

Estem tocant la salut mental, allunyant-nos de l'experiència empàtica i cremant els brots sans de l'autoestima. Quina classe de persones s'aconsegueixen emmagatzemant culpes? Entenc a qualsevol capaç de descriure a algú proper, o fins i tot millor, a apropar-se a un mirall per explicar aquesta història que alguna vegada li va impedir o impedeix agafar el son obertament.

L'associació de creença i penitència ens aproxima a l'absurd, a l'antinatural, a exemples gens gratificants que solament els desequilibris mentals són capaços d'assumir amb plaer. Si el plaer es basa en el dolor aliè, tornem a depassar els límits de la responsabilitat per reposar, conrear i aprendre. Així és la inèrcia del buscar culpables desesperadament amb el que ungir el que és la nostra única i exclusiva responsabilitat. Així és possible aconseguir un somni inalterable en el qual la ment i les consciències justicieres abandonessin aquesta tasca repressiva i inútil de deixar-nos tirats en la cuneta sense creixement i desenvolupament personal.

Gestionar culpes en aquestes condicions és llançar sal a un camp erm on no creixeran ni les males herbes. És construir un plaer efímer sense benestar perllongat. Mal remei per a una malaltia prou viscuda de pares a fills. Una culpa original que de tant ser-ho ha perdut tota originalitat.

L'alliberament està condicionat a l'acceptació de la nostra realitat i essència. Perdonant el més fosc de nosaltres mateixos aconseguim el territori on poder reconnectar amb el benestar. La perfecció, si és que existeix, no és patrimoni dels éssers humans. Deixar de buscar culpables fora per assumir la vida amb responsabilitat des de dins. No som capaços d'imaginar encara la quantitat de coses impossibles en aquest moment que deixarien de ser-ho en un moment immediatament posterior.