Víctimes del turisme i la construcció

La nostra comarca del Baix Penedès presumptament no està a l’alçada turística d’altres indrets de Catalunya. El més notable és Barcelona on ja ha aparegut algun rastre de turismofòbia. La veritat és que la situació crítica ja fa dies que dura i trobem moments que la cosa és força greu. Imagineu-vos viure tranquil·lament en un pis al costat de la Sagrada Família o del mercat de la Boqueria. Els primers dies pot fer gràcia, però arriba un punt que anar sortejant turistes per la vorera o veure com pel teu carrer passen 10 vegades més de vehicles que dos carrers més enllà resulta preocupant. Però aquest fet també és nota en el preu perquè els habitatges cada dia pugen de preu i si ets propietari no tens aquest problema, però segurament si ets inquilí veuràs com de tant en tant es puja considerablement el preu del lloguer fins a una situació insostenible. Persones que de tota la vida han viscut en espais turístics d’una manera o altra estan convidats a tocar el dos i buscar un altre lloc de vida perquè com moltes coses a la vida aquest fenomen està bé, però un excés genera tot el contrari.

De moment en el nostre Vendrell estimat aquest problema no el tenim. A part d’un parell de setmanes a l’estiu i la segona part de Setmana Santa que entre segones residències i turistes la cosa augmenta considerablement, la resta de l’any  tret d’algun cap de setmana puntual amb algun dia de pont afegit s’hi està força tranquil.

El nostre problema amb el turisme l’hem tingut però d’una manera i forma que encara ens afecta indirectament.

El turisme a casa nostra va servir per omplir unes quantes butxaques a la dècada dles 70 i 80. Persones que treballant uns tres o quatre mesos de l’any podien veure amb certa comoditat durant la resta de l’any. En aquelles èpoques els nostres visitants temporals venien amb la cartera plena i això de les neveres portàtils a la platja eren excepcions que no havien arribat a la generalització d’avui en dia.

Aquest recurs fàcil que anava acompanyat per un boom en la construcció que no preveia ni de bon tros el que va passar a la segona meitat de la primera dècada del segle XXI ens ha portat en aquesta situació de pobresa general. Tot això amb l’actitud d’una classe política que anava vivint del present i l’única cosa que feia amb vistes al futur eren plans que quedaven al calaix per a l’estudi dels historiadors del futur. La gràcia era tenir contents a quatre de sempre i no tocar gaire coses per no trencar aquest equilibri on no sempre guanya ni la majoria ni qui te raó. Simplement el poder és per qui està més proper al govern.

Un cop asseguts a taula amb perspectiva veiem com el turisme que tenim  no és dels qui més despesa fa al seu lloc d’origen. Molts els tenim aquí perquè no poden anar a un altre lloc més mediàtic com Salou i Sitges. Alguns també venen directament per la tranquil·litat que aporta la nostra contrada i per la seva excel·lent situació a mig camí de tot arreu.

Entres els qui feien de cambrers i de paletes ja tenim ocupats a la meitat dels nostres treballadors, no calia que tinguéssim indústria que possiblement cobrarien menys que els professionals de la construcció i haurien de treballar més que els senyors dels bars i restaurants.

Aquí ens hem quedat. Els polítics d’aquells temps són els mateixos que ara amb noms i cognoms. El seu estol de seguidors i fidels ja s’han anat col·locant en un lloc o altra i han deixat sols als líders per tirar endavant aquest projecte que ja fa dies que ha quedat obsolet. Els fills d’aquests líders locals han muntat les seves propostes alternatives.  Eleccions a eleccions van robant regidors a aquests cabdills locals que estan perdent poc a poc pes específic en la nostra societat.

La solució és complicada, però a partir d’on estem tot ha d’anar bé. Ja hem tocat fons i només ens queda pujar a més o menys velocitat, però sempre cap amunt.