Miracles, no gràcies

En aquest món d’avui en dia ja no necessitem miracles. Ja tenim les noves tecnologies que ens permeten poder comunicar-nos a l’instant amb l’altra banda del món. Només volem que tot sigui una mica més racional i humà. No ens calen tenir els supermercats oberts els diumenges per la tarda, perquè aquest dia que algú va crear per al repòs humà ha perdut la seva gràcia essencial i ja s’ha tornat una jornada normal com la resta de la setmana.

No ens cal tenir el pont del dia 15 d’agost tots els carrers i places dels barris marítims de la comarca plens de cotxes, turistes i segones residències que vénen a gaudir de les nostres platges. Potser és millor que aquest fenomen no sigui tan intens i ens duri una mica més en el calendari, no cal que ho concentrem tot ens uns pocs dies. Per començar tot això, a part de penjar uns cartells on es digui el Baix Penedès tot l’any hem de tenir socorristes a les platges i uns hotel que puguin allotjar aquests turistes. No cal que permetem un cop més que les comarques veïnes facin el negoci i nosaltres hi posem les platges, les dutxes i els rentapeus si fa falta.

No necessitem arribar a Lleida en mitja hora, però potser que no estaria gens malament que els trens s’allarguessin una mica més a la nit i durant tot l’any tinguéssim una mena de bus nocturn en les principals ciutats del Penedès. Un servei totalment deficitari, però avui en dia hi ha tantes coses que ho són, algunes per voluntat política del municipi, però un cop s’instal·len ningú té valor de tirar enrere. Un exemple clar és  la policia municipal, com el cas de  l’Arboç que tot i que no és obligatòria que hi sigui pel seu volum d’habitants qui és el valent que es posa al davant i la treu dels seus serveis.  Menys a pocs anys d’unes noves eleccions municipals on els uniformes ajuden a pujar punts als candidats.

No volem ni grans autovies noves de trinca amb l’escena típica i tòpica de les inauguracions per personalitats molt importants. Només que d’una vegada per totes es treguin els peatges de les nostres autopistes que ja fa anys que paguem com a obra social de la Caixa que després ens regala un paraigües promocional amb el logotip de l’entitat que sempre et pot guardar d’un refredat mal curat.

No volem plens de 6 hores que no serveixen per res a part de posar a prova la dialèctica d’alguns dels seus protagonistes, perquè la majoria no obra ni la boca, només cobra per aixecar el braç quan marca el guió. No cal tanta filosofia i bones intencions a l’hora crear mocions i propostes sense voluntat i encara amb menys pressupost per fer-ho realitat. Si ens agrada el teatre podem anar a la Lira, també podem optar pel plenari del consistori és un espai molt més seriós i quan les coses s’aproven s’haurien de moure mínimament perquè és fessin realitat. Una de les grans gestes d’aquest unanimitat pública és l’ampliació del pàrquing de l’hospital del Vendrell, doncs està allí i sembla que no creix per idiosincràsia ni un mil·límetre. Si  algú fa alguna cosa tampoc es nota.

No volem ni folklòriques catalanes que facin pregons com aquell que fa espectacles artístics en algun teatre. Vull donar un cop més l’enhorabona a la Marta, La Gemma i la Carlota per l’exquisit pregó que varen portar a terme per la festa major del Vendrell i a l’elenc arbocenc a la seva localitat.. Uns diners que es poden dedicar a altres coses en comptes de satisfer a folklòriques del país que no passen pel seu millor moment econòmic. També hem de creure en nosaltres i no convidar als de sempre per no fracassar en l’intent de donar ales a la nostra gent.

No volem triplicar el nombre de contractes dels nostres joves perquè l’única cosa que ens estan dient és que és treball precari perquè cada setmana en poden fer un de nou. Volem menys contractes, però que siguin de més durada.

Són petites històries que ens afecten quan fa dies que ja no em trobo l’escombriaire simpàtic al meu carrer. Ell cada dia em donava els bons dies. Una manera de començar el dia molt saludable. Em pregunta si algun tipus de miracle haurà acabat amb la seva presència en el meu barri. On deu estar? Miracle si un dia el torno a veure sota a casa recollint les llaunes dels clients insolidaris d’un bar de baix cost que és el que es porta.