Guanyen el “pros” a la Independència

Amb l’spoiler per davant, mig verge mig balança, ex-votant d’ERC i de les CUP, ex-col·laborador de PODEM Catalunya i membre originari de l’agrupació vilanovina SOM VNG; aquests dies em veig en l’obligació político-moral, passional i analitzadora, de plantejar-me la típica llista de pros i contres principals a unes setmanes vista.

Pels contres, veig sobretot el perill que qui dirigeixi i administri la nova República sigui l’oligarquia empresarial, política, cultural i “massiànica”, centredretista catalana, que ja coneixem amb altres noms. Per sort, sembla que va a la baixa al nostre país, per desgràcia, no així a Espanya.

Que aquells que es creuen “constructors” de la nova República puguin creure’s amb el dret de ser “recompensats” més endavant, com ha passat amb els partits de la Transició espanyola. Hauríem de confiar que la nova República aprengui dels altres Estats, que aprengui que la nova República es fa des del poble, amb el poble i per al poble, punt.

La manca de nacionalitat pròpia i reconeguda durant 300 anys pot fàcilment provocar un efecte rebot i la repressió donar ales a una “nazionalitat” que vés a saber el que dura i on arriba. Tots i totes sabem o podem saber en què consisteix això i, de nou, haurem de confiar en l’aprenentatge individual i col·lectiu per tal de respectar i atendre la diversitat i els intercanvis en tots els sentits i entre tots els pobles.

Pels pros, la possibilitat, la possibilitat d’un nou Estat, d’una República Catalana. Una opció tan llunyana com impensable, teòricament i pràctica, que això passi a Espanya i on el simple fet que no es deixi votar ja és prou per actuar en reacció.

Insistentment se m’acudeix aquesta idea que per fi pot ser realitat: reacció. Reacció “enfront”, potser, però prefereixo pensar que ha de ser reacció “al marge” dels principals líders polítics, mediàtics, empresarials, etc. que governen i administren el Regne d’Espanya. I de nou, reacció també per deixar enrere el menyspreu sistemàtic envers Catalunya i la utilització partidista d’aquest menyspreu per apossentar-se en la resta de l’Estat espanyol.

No confio gaire en els partits polítics, però sí una mica més en determinades persones, en aquest cas, que estan al front d’aquest procés d’autodeterminació, que sembla ser que tiren del carro, compromesos i responsables; ingenuïtat apart.

Pels pros, sento com mai l’oportunitat que no he vist fins ara, formant part de l’Estat espanyol, de dotar i garantir uns serveis públics dignes i essencials per a l’ésser humà: vivenda, abastiment energètic, renda mínima, sanitat, educació, justícia, seguretat, serveis socials, comunicació, mitjans... dignes i suficients per la progressió adequada de cada persona i d’un país sencer; obvia dir, que ara, ha de ser per davant d’interessos partidistes i privatitzadors.

Per fi, i de nou, l’oportunitat d’avançar. Contra l’estancament actual, fer efectiu realment un progrés cultural, econòmic, social, humà, individual i col·lectiu, solidari i equitatiu.