El meu vot

Sóc conscient d’estar fent un vot nul. Si s’arriba a fer el referèndum no podré votar perquè el que penso no es pot reduir a un Si o un No. Però tampoc puc deixar de dir-ho, el que penso.

Fa més de cent anys, en temps de Prat de la Riba, s’acabaven d’estructurar els Estats moderns i, normalment, es procurava fer-ho en funció de les nacions naturals. Aleshores era lògic treballar per la independència i jo m`hi hagués apuntat tot d’una.  Però és que ara som a un temps molt diferent. Avui vivim en un Sistema global en el que el poder real pertany al gran capital internacional, la qual cosa fa que els Estats tinguin en si mateixos molt poc poder de decisió pel que fa als grans temes generals i econòmics.

Em sembla que el problema que tenim a Catalunya és, en gran mesura, un problema d’ineptitud i manca de talla moral dels nostres polítics (i, potser, de nosaltres mateixos, ja que, com es diu, “tenim els polítics que ens mereixem”). Gairebé sempre, davant el centralisme amb pretensions uniformistes de l’espanyolisme més ranci i primitiu - que no és tot -, hem reaccionat amb un voler fugir, igualment ranci i primitiu, sense dedicar tots els necessaris esforços polítics i culturals a impulsar i defensar la nació catalana i la catalanitat - del conjunt dels països catalans - al si d’un estat espanyol que tant és nostre com de la resta de països que l’integren. Perquè, en definitiva, si som membres de l’estat espanyol només és en tant que som catalans autònoms i lliures. Tant si es reconeix com no. Altra cosa és que exercim com a tals.

Penso que en un món tan absolutament interdependent com el nostre, la independència - el no dependre de ningú - esdevé una quimera estúpida i regressiva, mentre que l’autèntica autonomia (de la que “l’Espanya de les autonomies” actual no n’és més que una pobríssima caricatura), és la lliure determinació de cadascú dins d’una realitat comuna de la que tots en formem part. Estic parlant, evidentment, de la unitat en la diferència. I no em refereixo només a la pertinença de ple dret de nosaltres, els catalans en quant a tals, a l’estat espanyol sinó, per extensió, al món sencer.

Perquè si hi ha una tasca realment urgent a fer, tant aquí com arreu, aquesta no consisteix en desunir-nos encara més sinó en la creació d’un humanisme global capaç de valorar i defensar tant les diferències com la unitat que a tots ens agermana. Fins tenint en compte la gran perversitat i maldat que porta implícit, el Gran Mercat internacional que tenim avui en dia pot resultar històricament molt positiu si som capaços d’avançar vers d’un canvi de mentalitat en el que la prioritat i el fi siguin les persones i no el benefici i el lucre, de manera que el món deixi de ser aquest Caos inhumà, injust i descontrolat en el que impera la llei natural del poder del més fort (i més ric) i esdevingui un Cosmos Global que ens possibiliti a tots de viure en dignitat i plenitud. Les possibilitats hi són, i el desenvolupament tecnològic que tenim avui a l’abast - gràcies, precisament, al Sistema - no l’havíem tingut mai en tota la història. Només cal, sobretot, prioritzar el bé comú, i posar-hi grans dosis de voluntat, creativitat, determinació i esperança.