La cultura de l’asfalt

A mesura que passen els anys, tenim més abandonats una de les nostres riqueses com són els boscos i els camps de conreu de la comarca. Cada dia hi ha menys pagesos a casa nostra i amb el pas del temps, els pins i els matolls van ocupant terrenys. També tenim un fenomen que potser no es nota tant però es ben perceptible per aquells que en un moment donat van al bosc a buscar bolets, a caçar o simplement a donar un tomb. Molts dels camins que durant segles i segles eren transitables estan sent ocupats per la massa forestal i estan desapareixent dels mapes. Si que tenim ciclistes que encara donen sentit a alguns d’aquests trajectes naturals, però massa d’aquests per manca de trànsit estan desapareixent de mica en mica.

Això no seria cap problema greu sinó fos que el canvi climàtic, la manca de recursos públics per als seus funcionaris facin que cada dia el perill d’incendi sigui més gran i per altra banda, també es redueix el nombre de bombers o recursos destinats a apagar aquests focs. És una combinació explosiva que algun dia ens pot portar algun ensurt a la comarca.

Hi ha gent que es va anar a viure dins un bosc per mil raons que es poden compartir o no, però estan allí. Aquesta situació física pot provocar fàcilment que algun dia hagi de tocar el dos per fugir de les flames, esperem i desitgem que això no passi, però la realitat és aquesta.

Hem gastat milions de diners en tenir a punt les nostres costes per atraure turistes i visitants per omplir les nostres butxaques, però per altra banda, no ens hem donat compte que la vida del camp s’anava morint. Poc a poc aquells fills de pagesos han preferit anar a fer de manobra que no pas seguir les tradicions dels seus avantpassats perquè l’agricultura que es fa a casa nostra en la seva gran majoria és poc rendible per molts factors que tothom coneix i que és un element global.

Potser el dia que ens posem en serio amb això del enoturisme i organitzem rutes per russos que ens visiten per les muntanyes del Baix Penedès potser ja no trobem pagesos o els camions que ens hi porten ja en prou feines deixen passar a peu.

Durant molts anys hem mirat massa al mar i ens hem oblidat de l’interior. Altres comarques com Vilafranca no ha tingut aquest problema tan agreujat com nosaltres. En ells els hi ha passat una cosa molt bona, han hagut de buscar-se la vida sense dependre d’aquesta gran mentida que és el turisme de platja sinó ho sabem treballar.

Aquí va tenir el seu moment de glòria, però ara per ara s’han de buscar nous camins per donar vida a la comarca.
Aquest boom turístic a part de deixar la comarca desinteressada per la seva part agrícola, ha provocat que tampoc s’establissin grans indústries perquè molta gent preferia el diner estacional del turisme dels anys 60 i 70 que no pas anar a treballar 40 hores diàries a la setmana amb un mes de vacances.

El pas dels anys ha provocat un altre fenomen que ara es veu prou clar quan tenim la calor aquí. Aquests petits nuclis de població que han anat sorgint aquí i allà part dels serveis bàsics com l’aigua, les escombraries, la llum i el telèfon també reclamen transport públic, neteja viària i seguretat. Evidentment dotar aquests serveis a tot el territori ha suposat un augment molt alt de la despesa municipal. Com a nota curiosa, evidentment, ara també reclamen la seva festa major amb el sopar popular i el conjunt que hi posi una mica de música i com també paguen  els seus impostos cap polític els hi pot dir que no. Per això hi ha municipis que cada cap de setmana de l’estiu té la seva festa major en alguns dels seus nuclis de població, en algun cas hi ha més població en aquestes urbanitzacions del finals del segle XX que no pas en el seu nucli històric. Aquesta és la realitat d’aquesta comarca que viu en constant transformació per adaptar-se a les noves circumstàncies.