Tres raons per les que no aniré a votar l'u d’octubre

A.- Per ideologia

El 15 de març de 1944, a la França encara ocupada pels alemanys, es produïa un fet amb conseqüències que foren transcendents per al futur. El Consell Nacional de la Resistència (d’un amplíssim espectre polític), aprovà un document de principis que seria de referència en la futura postguerra. (Stephane Hessel ho ha divulgat en el seu llibre “Indigneu-vos”). D’aquella iniciativa se'n van despendre algunes grans línies d’actuació: la consolidació d’un projecte que esdevindria l’embrió de l’Estat del Benestar, a través de la consolidació d’un “Contracte Social”, mentre idees semblants a Alemanya, Itàlia obriren el camí cap a l’Europa social, ampliada, compartida.

L’altre gran línia, la vocació de caminar cap a la col·laboració europea amb la superació de les diferències, s’ha anat desenvolupant  lentament, de mica en mica,  amb la idea d’una unitat mes estreta i amb l’objectiu de la federació. Els tractats ho han anat fent  progressant i consolidant poc a poc. Els dos fenòmens en estreta relació. Mes Estat del Benestar, mes Europa. Així ha sigut i així hem fet un gran progrés.

Fins que l’agenda neoconservadora s’ha imposat. S’ha trencat el “contracte social”. Els rics s’estan fent més rics. La diferencia de rendes s’ha engrandit. La marginalitat i la pobresa han crescut. La renda disponible per la minoria selecta ha augmentat. A Alemanya, com exemple, el país més ric de la Unió, 15% de ciutadans estan per sota del llindar de la pobresa, segons la “Deutsche Tafel” (1).  1.5 Milions de ciutadans hi son atesos cada any, i augmenten en relació a fa 10 anys. Joves i vells entre els més desafavorits, i en creixement. Tot això passa al mateix moment que a molts  països de la Unió apareix i es consolida una tendència a la desagregació, al “nosaltres sols”. El “Brexit” de Farage a la Gran Bretanya, Wilders a Holanda, Le Pen  a França, situació delicada a Àustria en l’elecció del President de la República, son exemples….n’hi ha d’altres. Una corrent d'aïllament, de trencament, de ruptura de l’espai comú recorre Europa. Per sort no es majoritària, però es potent. 

No es casualitat que ambdós fenòmens es donin al mateix temps. Trencament de compromisos socials?, replegaments nacionals?, dels més afavorits?. O  millor podríem dir de classe?

A Catalunya passen coses semblants, però no ho sentim a dir. Alguns problemes, l’ensenyament, la salut, l’atenció social, la pobresa no fan part de l’agenda dels nostres conservadors. Fins i tot ara que el PIB augmenta, la precarietat, la misèria i la marginalitat també augmenten, mentre les rendes de les classes populars baixen, i l’anomenada bretxa social s’engrandeix. El “mileurisme” ja es un fenomen massiu,  i curiosament passa en coincidència  amb el comportament dels  “neocons” mes reaccionaris d'Europa. Als nostres conservadors no els preocupa l’agenda social, estan immersos en un procés de desconnexió. Despreocupació per la agenda social, i desconnexió van junts, com ho fan els conservadors europeus.

No acceptarem plantejaments que no respectin la recuperació de l’agenda social i l’organització federal de Europa. Aquestes son les nostres, les meves, preocupacions essencials. Es per raons ideològiques, que no aniré a votar en aquest plebiscit.

B.- Per principis

Els que per formació acadèmica no érem entesos en lleis, vam aprendre alguns principis fonamentals a traves de l’exercici de la gestió pública, de la experiència pràctica i en contacte amb els hereus polítics d’aquells que, després de viure les conseqüències dels desastres del segle XX, ens van posar al cap que en Democràcia hi han uns principis inalterables, insubornables.

En Democràcia no es pot avantposar legitimitat a legalitat.

No es poden inventar els drets.

Des de la Revolució Francesa, amb avançades i reculades, la legalitat la han anat fent els homes i les dones reunits en els Parlaments. I a l’Europa moderna hem anat desenvolupant un sistema en que la legalitat no la interpreten ni els Governs ni els Parlaments, la interpreten els Jutges. Un estament independent dels altres poders de l’Estat.

Resulta obvi, fins i tot ridícul parlar-ne, però quan es volen avantposar principis com legitimitat al davant de legalitat, hom ha de reflexionar i tornar a la prioritat dels principis.  La llibertat es la Llei, i la Democràcia només pot ser la Llei. I no poden fabricar-se les regles en nom de la legitimitat.

Podem acabar fent Referèndums clandestins (com diu Ll.Bassets), -en realitat plebiscits, sense regles, amb voluntaris, sense ordre, sense sistemes pactats de convocatòria, ni d’interpretació de resultats, etc.  I fer-ho en nom de la legitimitat! Si cal, sempre hi ha una legitimitat que ens empara. Clar, la nostra!. I naturalment un adversari que justifica la legitimitat. En el passat, al mon, hi han exemples. Enemics de classe, jueus, anglesos o protestants…tan si val. A Catalunya s’ha desenvolupat un mot molt revelador: ”unionistes”, en una maldestra però aclaridora referencia als “unionistes” de Ian Paysley. Mai però no ha sortit l’arrel del mot. Recentment en un article a La Vanguardia, (F.M.Alvaro), he trobat, jo, la primera referència directe a l’Ulster.

Evidentment, diuen, davant la obtusa oposició dels adversaris, dels que no reconeixen la legitimitat, sempre hi cap la desobediència. I som en aquest punt.  Però no acceptarem aquesta suposada realitat al damunt  de  la  qual s’ha construït un parany. O  ets  amb  nosaltres   o ets contra Catalunya.                                                                           

Per això no participem en aquest procés, no participarem, no participo en aquest plebiscit, per això no aniré a votar.

C.- Per comportaments

Han passat per damunt dels principis, i ja han deixat de costat els miraments. Han practicat la insurrecció! Resulta curiós veure en un país europeu avui, una minoria conservadora insurrecte.

Les practiques de un govern que ha deixat de governar, la opacitat en la redacció d’unes lleis que pretenen convertir tot d’una Catalunya en una república, les votacions sectàries en un parlament deslegitimat, les pressions del govern i del seu president als alcaldes de Catalunya, les actituds de força, de intimidació al carrer per imposar l’adhesió al moviment, que han dut a la divisió civil del Poble de Catalunya.

Estem veient practiques de “racisme interior” que no havíem imaginat mai. I estem desemparats davant dels abusos del govern, en estreta connivència amb els  mitjans de comunicació públics i privats fortament subvencionats o sostinguts amb diner públic. Sense que sigui possible obtenir cap altre cosa que el projecte de secessió, en format de publicitat o simplement de noticies.

I ja per acabar….una preocupant connexió entre Govern, majoria parlamentària i organitzacions afins, que deixen entreveure  decisions que forçosament han de ser preses per un “sanedrí” que imposa desobediència, insurrecció.
Van començar amb una consulta….el dret a decidir….som en el pitjor escenari. Han prostituït lentament el llenguatge, l’han subvertit i sense alternativa.

Bé, n’hi han! Els federalistes ens oposarem a la subversió dels conceptes i a les practiques insurreccionals i proposarem l’entesa, l’acord i el pacte.

Mentre no siguem en aquest escenari, afirmem ben fort que no participarem en aquesta “keremesse” i no anirem a votar, jo no aniré a votar.

Per ideologia, per principis, per comportaments.