Darrer quart del partit

Els dos equips ja fa segles que s’enfronten en el terreny de joc. Els uns tenen tot l’equip arbitral subvencionat. Per altra banda també tenen controlat els qui s’encarreguen de la gespa, de la llum, del manteniment de la infrastructura, de la venda d’entrades, etc. Els altres fa anys que juguen i sempre els ha tocat perdre. Mai han tingut l’oportunitat d’apropar-se a la porteria de l’equip contrari. Quan estaven a tocar la zona de la porteria, llavors veien com els hi assenyalaven un penal en contra, una falta o en el més curiós dels casos és quedaven a les fosques. No cal dir que la gran majoria d’espectadors eren de l’equip favorit. L’altre s’havia de conformar amb un tros de graderia, sense llum ni serveis. Sempre havien jugat amb aquesta discriminació manifesta, però tothom sabia que el joc estava ple de desigualtats i la gent tenia molt clar qui tenia la paella pel mànec.

Quan quedava poc per acabar el partit, els jugadors, l’entrenador i l’equip tècnic van decidir que ja s’havia acabat la broma, que ara ells imposarien les seves normes al joc que ja n’estaven farts de rebre faltes i ser víctimes del joc injust d’aquest equip oficial. En aquell moment, van començar a entrar forces de seguretat per controlar cada moviment de l’equip desfavorit. Els hi varen requisar totes les bufandes, banderes i tot allò que es pogues amb els colors dels que sempre havien estat perdedors. Les comunicacions dels aficionats a través del mòbil van quedar intervingudes immediatament i tots els seus missatges estaven controlats per les forces de seguretat per conèixer les seves noves tàctiques per vèncer a l’equip predilecte.

La única cosa que demanaven els fustigats és que els dos equips tinguessin les mateixes normes i en la mateixa mesura, però això no els hi va semblar gens bé als qui sempre es portaven el gat a l’aigua.

El darrer quart d’aquest partit ens pot semblar una eternitat. Pot durar set dies perfectament i només es pugui seguir a través de les xarxes socials perquè és el més ràpid i fidedigne que avui tenim a casa nostra. El cúmul de diferents i variades versions és el que millor s’assembla a això que s’anomena objectivitat que en un 90% dels casos es tracta de subjectivitat pura i dura.

Els jugadors han dit que prou. La majoria de socis del club han de votar si aproven aquestes noves normes que han sortit d’aquest petit grup d’esportistes que ja sabien a que anaven quan varen començar el matx encara que ningú s’ho acabava de creure. Al final tot allò s’ha tornat realitat i el dia 1 quasi ha arribat a les nostres agendes.

Els equips del voltant no es mullen gaire perquè sempre se’ls ha ensenyat a apostar pel cavall guanyador, però tampoc es poden oposar a la sobirania popular. Llavors van temptejant la situació a veure com acaba tot plegat.

Unes setmanes molt intenses frenètiques on tothom feia el seu paper com si hagués estat coordinat de fa mesos, però la identitat, la supervivència, el ja n’estic fart són eines que encara poden aixecar banderes en nom de la sobirania popular.

Evidentment els uns seguiran vénen la realitat com sempre ho han fet amb paraules com diàleg, democràcia, sobirania popular, però molts ja saben que aquests mots en nom d’alguns jugadors estan totalment buides de contingut i signifiquen el contrari.

Alguns volen saber el resultat del partit. Altres es conformen en què tot acabi bé i no hi hagi danys col·laterals. Tot i això es nota una certa fractura social entre els uns i els altres. Uns ho porten molt bé, els altres ja fa dies que han perdut els papers. Seguirem aquest partit tan interessant que se celebra cada 300 anys i per sort o per desgràcia ha tocat a la generació que ara forma la nostra societat.

Es podrien fer apostes pel partit amb molta lletra petita, però al final la gràcia és que guanya la voluntat popular, la real i no pas aquesta que ens han volgut imposar en els darrers anys en forma de partidocràcia i poder únic repartit en tres cares diferents, però iguals. Esperarem el dia 1 quan acaba el partit, hi haurà pròrroga? Qui hi perdrà menys?