Fer ciutat per fer país

El nostre país s’enfronta, en aquestes properes setmanes, a una nova oportunitat de definir i defensar projectes. Les eleccions al Parlament, convocades de la mà del 155 en el marc d’una situació irregular i molt trista per a Catalunya, condueixen a la totalitat de catalans i catalanes a una cabdal fita democràtica. Hi hem arribat enmig de la crisi institucional, política, econòmica i social més important, des de la recuperació del nostre autogovern amb el retorn, fa quaranta anys, del president Tarradellas.

Dies enrere, llegíem la següent reflexió de Joan Margarit: “...els polítics retorcen el llenguatge, utilitzen la paraula democràcia per a destrossar-la i si destrueixes la paraula destrueixes la vida. Tot són paraules falses. Els polítics dels últims cinc anys, sabent-ho o no, que és el pitjor, s’han carregat el llenguatge, i l’haurem de tornar a inventar”, que ens interpel·lava com a persones que hem dedicat una part de la nostra vida a fer política en el sentit estricte de la paraula, i en el més ampli que tots i totes fem política en el dia a dia. La reflexió és oportuna, sobretot, en un moment en què l’ús del llenguatge, les comparatives històriques, la generalització i la utilització de conceptes de manera partidista ha dut la nostra societat, fonamentalment dialogant i assenyada, a una situació de desconcert i a una innecessària bel·ligerància amb què suposadament defensem les nostres idees i propostes.

Ara, des d’aquestes línies, voldríem apel·lar a la paraula ciutat. I fer l’elogi de les ciutats que han sabut avançar a partir d’un projecte que no només inclou les administracions sinó també, i d’una manera especial, la gent. De fet la mateixa paraula política remet i té com a pal de paller, la polis, és a dir, la ciutat: el nostre paisatge més proper, el lloc que conté els nostres principals punts de referència, els espais de socialització i relació, i la cultura compartida amb els seus mecanismes de cohesió i  prevenció de fractures socials. Un espai on han conviscut, en el marc d’una cultura de mestissatge, persones de diversos llevats, en paraules de Jaume Vicens Vives. Allà on es treballa el present amb una visió de futur, amb un projecte de futur.

Però un projecte de ciutat, que ha estat gestat a partir dels valors bàsics del partit o partits que la governen perquè la ciutadania els ha fet confiança, però també, i molt important, de les necessitats i aspiracions estratègiques que s’han prioritzat per a la ciutat, ha de tenir, forçosament, un recorregut llarg.

És en base a això que s’han pogut formar governs municipals de coalició i establir pactes que s’han consolidat i han funcionat, perquè s’ha demostrat que estaven al servei de les expectatives i necessitats de la ciutadania, i que han propiciat un creixement de les ciutats i contribuït que el país tirés endavant.

Vilanova i la Geltrú té una dilatada experiència en projectes de ciutat compartits, fruit dels quals és innegable que ha progressat i millorat quant a desenvolupament econòmic, equipaments esportius, culturals i socials,  cohesió social, presència i lideratge en el país, preservació de la cultura i  recuperació de la festa, etc.

En moment delicats en què tots plegats ens juguem tant, fóra, per tant, un error imperdonable que es prioritzessin els diversos posicionaments respecte al projecte nacional per damunt del projecte de ciutat, que s’ha demostrat prou eficaç per a un progrés i una convivència que no hem de permetre que trontollin.