La Festa, un altre mite per desaprendre-se’n?

Que és la festa? Qualsevol activitat rebullada i tabolaire pot reclamar-se festa? Qualsevol data festiva que el sistema hagi oficialitzat, és realment una Festa? El sociòleg Manuel Delgado, diu que no. Més ben dit, diu que sí. En ‘La Festa a Catalunya avui’, diu: “que hi ha dues menes de festa: la que és practicada, aquella que algú celebra alguna cosa.. i les festes que tenen com a característica més assenyalada el fet que ningú celebra res. Sortiu al carrer un 6 de desembre (continua Delgado), Dia de la Constitució, per exemple... i trobareu el que hauríem trobat qualsevol 18 de juliol durant el règim franquista, és a dir, res”.

En ‘Testa i Ciutat (1er volum)’, que transcriu un primer col·loqui fet a Barcelona el 1997 sobre esta qüestió, la Festa, hi trobem l’aportació de tres pensadors: Javier Escalera, Francisco Cruces i Antonio Ariño, els quals fan una descripció de la festa a la ciutat on resideixen, Sevilla, Madrid i València, respectivament. Entre altres qüestions sucoses sobre l’assumpte que ens ocupa Escalera diu: “Sevila, la capital Europea de l’atur, és al mateix temps coneguda i reclamada com la ciutat festiva per antonomàsia. Tant la quantitat de celebracions festives com la magnitud d’algunes de les mes importants contribueixen a afirmar efectivament l’esmentat caràcter festiu. Aquestes festes, en grau diferenciat, han constituït i constitueixen encara elements molt importants en la definició i reproducció dels diversos nivells de nosaltres”.

Potser les festes que descriu Escalera, calculem nosaltres, deuen les que Delgado cataloga com “aquelles que algú celebra alguna cosa?” Ja ho veurem!. Francisco Cruces tracta la qüestió “Modernitat i festes”. Un tema controvertidíssim que ens duu del casticisme de la Berbena de la Paloma a la ceberrima Movida en temps del Viejo Projessor. I Ariño ens parla de les Falles, de la seva invenció, utilitat, participació, pluralitat i identitat. No en fa un panegíric, com podria semblar per l’enumeració de capítols, altrament en detalla els seus encerts i desencerts, segons el seu parer, es clar. Els tres autors (més una colla d’opinants que participaren del debat) donen gran importància a una comuna vocació d’identitat (ètnica, cultural, de classe) que s’obraria a través d’aquestes festes, i de la ma dels seus organitzadors i principals festers. Vocació o possibilitat, que a Delgado li agrada posar en qüestió, seguint l’última moda d’alguns sectors acadèmics barcelonins (que ells mateixos es qualifiquen d’esquerres, encara que un important segment d’aquesta escolania procedeixi de nissagues de gente bien, franquistes o falangistes), tot allò que faci tuf de col·lectiu i d’identitari.

Delgado, endiumenjat amb la seua erudició d’antropòleg acadèmic (malgrat el pretès vernís de provocador que maneja), comenta en un capítol de la seva obra: “És per això que tot treballador de camp en la seva esfera festiva sap que els seu pitjor enemic, a l’hora de mettre en systéme el conjunt de pràctiques que observa, és el que podríem anomenar “erudit local”, aquell a persona a qui et remeten els participants ordinaris de la festa “perquè és el que més en sap. Aquesta persona et contarà la història de la celebració d’acord amb certs documents històrics que la fan remuntar a èpoques passades.” I un poc més avall, en el mateix capítol, Delgado en descobreix, prenent el tema casteller, que un cinc de vuit en una plaça buida perdria sentit, i que tota construcció del castell “segons, terços, quarts, etc... és un esquema vivent de la jerarquia de les generacions i de la forma de concebre la relació de continuïtat entre el passat, el pressent i el futur...” I això ho ha mis en systéme ell tot sol, sense ajuda dels “erudits locals”, perquè segons la seva descoberta, “Tots els presents saben, sense dir-ho, potser sense saber-ho, que els castells s’assemblen a la vida”. I ell, l’antropòleg, els ho ha volgut revelar perquè els castellers (i altres festers), tot i sabent-ho, no s’atrevien a dir-s’ho, o encara, ni se n’havien adonat mai. Fins aquest moment de la revelació delgadiana els erudits locals els havien dit (per exemple, i entre altres raons tan insubstancials com aquesta) als componets de la Colla Vella de Valls, què no era per poder aconseguir un pis de la Cooperativa de Vivendes de la Colla que assistien puntualment a tots els assaigs del divendres, sinó perquè l’atavisme de grup actuava en ells a mena de ficció identitària. Hem de concloure que a Delgado (i altres antropòlegs engagé (que en cap cas són de la mena dels tres primers), tot i la seva perspicàcia, i en relació a les festes tradicionals, els murris “erudits locals” l’han degut ensarronar més de dues i quatre vegades; acientífica actitud provinciana que el deu haver dut a deduir: !Què, què de saber el poble del poble!

En relació a la prevenció de Delgado sobre els “erudits locals” a l’hora de metrre en systéme allò que més convingui, jo recomanaria als seus alumnes que el pitjor enemic vendria a ser aquell qui pretén (gairebé sempre partint d’apriorismes) reduir unes pràctiques col·lectives conegudes i acceptades per una comunitat (o part principal d’aquesta), a un organigrama més o menys encertat del qual se’n desprendrien graus de relació i comportament gairebé automàtic o reflex.

La Festa és doncs, (ho pot ser) com podem veure, un estat complex, motiu de teories múltiples i manta vegades contradictòries. És per aquesta raó, per la seva multiplicitat de formes i complicitat amb les relacions diàries dels homes, amb la política entesa com un intercanvi cultural: de poders, de parers, de situacions, etc.., que fora necessari no considerar la festa com un fenomen social deposat per la societat actual. Caldria considerar la Festa com un model socialitzador, com un entorn societari que educa i socialitza i dona entitat. Cal tenir en compte, però que aquest fenomen, la Festa, s’inscriu en un corrent universalitza, com ens informen altres lectures (no pas ideològicament cosmopolita: de domini d’una varietat sobre les altres en benefici d’una suposada sola classe interclassista), de la humanitat al relacionar-lo amb un temps singular, no ordinari, que actua, per definició, fora de les normes convencionals.