Repetir queixalada

Fa dies que he començat a treballar en el nou dossier de propostes d’espectacles pel Festival Eva, En Veu Alta, que farem aquest proper 2018 al Penedès, a Pradell de la Teixeta i al Monestir de Sant Llorenç a Guardiola de Berguedà. La direcció artística té aquest gran condicionant, és clar: buscar i proposar any rere any espectacles nous, bons i que casin amb el nostre plantejament d’espais i territorialitat. Una i altra vegada, em miro el que ja hem fet en edicions anteriors i sempre que ho faig, em trobo amb espectacles que em requen de no haver-los pogut explotar més, de no haver-los fet més vegades.  Val a dir que els darrers anys, n’hi ha que sí que els hem repetit, i cada vegada que ho fem, m’apareix un petit neguit al ventre: pensaran, els usuaris de l’EVA, que no tenim més alternatives? Que tenim endoll amb alguns dels artistes? Que som uns ganduls i no anem a veure, durant l’any, altres espectacles susceptibles de ser contractats? Res de tot això, em responc, soleta a casa, quan hi penso. El que passa, al meu entendre, és que hi ha espectacles que poden, que haurien! de veure’s i poder-se veure dues o tres o les vegades que faci falta. Fa temps que batallo amb aquest tema i n’he parlat amb amics, amb actors, amb narradors, amb consumidors habituals de cultura... I sempre arribo al mateix punt: si som capaços d’escoltar mil vegades la mateixa cançó, d’anar a escoltar un Rèquiem cada any al Palau, si ens escarxofem a mirar una altra vegada aquella pel·lícula que tant ens agrada, si fins i tot (espero!) n’hi ha que llegim dues o més vegades el mateix llibre, per què en el món de les arts escèniques i concretament en l’apartat d’espectacles de text, costa tant repetir? Per què no hauríem de poder donar una segona oportunitat als textos i tornar-los a veure per acabar-ne d’entendre, copsar, comprendre les subtileses, detalls o formes que han pres durant l’espectacle? Precisament, el text és més difícil que una cançó, posem per cas, i en canvi, la cançó ens la repetim fins la sacietat i el text l’esbaldim amb un cop de mà.

No ens enganyéssim pas, eh? Poca gent hi ha que repeteixi espectacles de text, en aquesta terra nostra. I aquí vaig.

Penso que tot plegat rau en la dificultat i la implicació que requereix per part de l’espectador el text i, per tant, en l’esforç que demana al públic. Perquè quan parlo de text, parlo de text: de pensament, de continguts, de crítica, eh? I és clar, això requereix concentració, disposició, força..., i per tant, mirant, veient aquests espectacles, gairebé sempre acabo pensant que no n’hi ha prou amb una vegada. Que jo mateixa, quan els vaig a veure per primer cop i quan els torno a veure un cop programats al festival, sempre en trec noves idees, descobreixo coses que se m’havien escapat, considero o discrepo d’allò que ja havia donat per fet. I tot això em fa repensar el si cal proposar sempre coses noves al Festival, si no m’haig de poder donar marge, precisament, a tornar a proposar l’opció de veure-ho novament, o de, al mateix territori, tornar a apostar pel mateix espectacle per la gent que no va poder venir-hi la primera vegada. Quan parlem de l’EVA, parlem de comarques, no només d’un petit municipi: Penedès, Priorat, Berguedà... I què si ho tornem a fer? No fan reposicions, els grans teatres, de vegades? Al capdavall, a l’EVA ni fem el que fan al Nacional ni fem pagar el que fan pagar al Nacional, per tant, la qüestió econòmica queda resolta i el tràfec del desplaçament a la ciutat també ens queda anul·lat. I el plaer de poder repetir, o de rescabalar-nos del no haver-ho pogut anar a veure a la primera oportunitat, servit.

Quan em miro, doncs, les programacions dels anys anteriors, resolc tornar a apostar per alguns espectacles que ja vam proposar en edicions precedents: no passa res. Res de res, si ho fem. Per tant, em responc al dubte i abraço la bandera de la repetició: per tornar a gaudir d’allò vist, per donar opció a nous públics de veure-ho, per apostar per aquella idea dels continguts que crec absolutament reeixida. Em nego total i absolutament a entendre les arts escèniques i, en aquest cas, el món de les idees a través del text, com un simple fet consumible d’usar i tirar: les idees es plantegen, es pensen i es repensen, es contrasten i es discuteixen. És infinit el que ens poden arribar a aportar. I pensar un dia i no tornar-ho a fer més, no serveix de res. L’art ens ha de servir per estar sempre a l’aguait, per sotraguejar-nos sempre, per fer-nos veure que allò que ens estremia ahir avui ja ho veiem des d’un altre angle, que hem evolucionat, canviat.

L’art serveix per veure i generar vida de qualitat, al capdavall. I plaer. Si parléssim de peres madures acabades de collir de l’arbre, extasiants, dolces i sucoses, tothom veuria la incongruència de renunciar per sempre més a menjar-se’n una segona tenint-ne l’oportunitat. Doncs d’això parlo. Exactament d’això. A l’EVA, repetim queixalada.

Jordina Biosca
Narradora