Els llibres de pirates

Segons qualsevol enciclopèdia, pirata és l’individu que es dedica a exercir de lladre, trabucaire, etc., a la mar. Aquesta és una ajustada exposició, però no ho és en sentit exhaustiu; no acaba de determinar bé el fenomen. L’exercici de la pirateria té altres components que l’ordinari del furt, no podem ennoblir a qualsevol Barcenas, Rato o Millet, amb el llegendari terme de pirata. Darrera un gran nombre de pirates s’hi covava una immoderat anhel de llibertat, de no sotmetre’s a la norma, als convencionalismes del món organitzat. ”El gust per la salvatgia, tan present en un home de ciència com per exemple l’antropòleg Levi-Strauss, que el feia estimar les roques, les papallones i les diverses formes de pensament salvatge, bé pot expressar-se en altres ments més primitives (però no pas menys complexes). Guilles Lapouge, periodista i apologista d’aquests personatges, ho expressa formidablement en “Les Pirates',(1) amb la frase “elegien la mar per morada i la jungla com a lloc de repòs”. Als pirates, per exemple, i segons aquests autor, se’ls hi deuria l’extensa xarxa de camins continentals que van haver d’emprendre els governs, per bloquejar-los i posa’ls-hi seti; Anglaterra els hi deuria la pretèrita glòria marítima, i tots en general els hi devem aquesta mica d’utopia piratesca que transportem i que tard o d’hora ens duu a l’ecologisme urbanita, o, en el seu defecte, al conservacionisme a ultrança per somiar una Edat d’Or impossible. Es clar que aquesta poca o molta utopia selvàtica o conservacionista que ens inspiren els audaços herois dels oceans, l’hauríem de compartir amb el geni periodístic de Daniel Defoe. Defoe i les seves incitants històries piratesques, i altres novel·les del gènere, entre elles, evidentment, el Robinson Crusoe de molts dels nostres somnis primigenistes.

Contra el que es podria suposar, existeix un considerable nombre de bons llibres sobre la pirateria en llengua catalana. Apart del, potser, més conegut “Pirates i bandolers” d’Agustí Alcoberro, llibre amè on de manera didàctica hom pot adquirir els coneixements necessaris per seguir endinsant-se en la qüestió. També coneixem altres volums: “Pirates i corsaris”; un d’Àngel Joaquinet i l’altre de Jaume Noguer. Maria Antònia Oliver té una traducció de l’italià, titulada “”Mariners, pirates i corsaris catalans”. Així mateix, Mercè Maure ha denominat senzillament “Pirates”, un treball seu sobre la qüestió. I encara Sebastià Garcia, estudiós valencià, va editar a aquesta ciutat “Bandolers, corsaris i moriscos”.

La lectura de gairebé tots els llibres citats ens confirmaran que la base de la pirateria i el bandidatge de les mars s’ha sustentat principalment en la raó de la misèria i la pobresa extrema a que es veien reduïdes durant llargues etapes històriques les classes populars dels països costaners, i els de llengua catalana en són un bon exemple de països costaners. Sobretot aquelles poblacions vora la mar que mancades, per raons geogràfiques, de suficient o poc productiu espai cultivable, quan aquest era assolat per les razzies dels poderosos (razzies bèl·liques, o simplement fiscals), trobaven molt més fàcil, i rendible, llençar-se a l’aventura del saqueig sobre el comerç marítim, que no pas tornar a remuntar les hisendes amenaçades per l’espasa depredadora dels nobles, o l'avidesa recaptadora dels estats. Així ens adonarem de com durant els segles XV, XVI, XVII i XVIII la problemàtica de pirates i bandolers en a les nostres terres, molt sovint es dona la ma amb la causa (o les raons per la causa) dels moriscos, antics habitants de la península, vençuts, saquejats, i finalment deportats lluny de les seves llars andalusines.

Però el llibre que pot donar-nos una informació més vasta sobre la qüestió: la pirateria del gèlid Nord, els víkings; la vella pirateria i el cors mediterrani, barbaresc i cristià; la cinematogràfica pirateria del Carib; i la darrera de les pirateries a les mars de la Xina, és sens dubte la “Historia de la Pirateria” de Philip Gosse. Aquests autor ens descriu les vides i misèries d’aquests infausts personatges, des de la captura de Juli Cèsar per una esquadra de pirates egeus ─als quals, posteriorment, com els havia advertit, ell mateix, va fer penjar─ fins la darrera aventura piratesca, ja entrat el segle XX, del mar de la Xina. La documentació de Gosse és extensa i exhaustiva, en canvi la lectura de la seva obra és d’una amenitat d’agrair. Gosse sembla el continuador del to, entre periodístic i erudit, de Defoe, i en aquesta obra els documents esdevenen relats versemblants, i els relats històries sobre les quals, el dubte és sobrer. Gosse, sembla estar de part dels pirates, sobretot dels pirates salvatges: bucaners, filibusters, etc., els que parafrasejant el llenguatge polític actual en diríem autònoms, o autogestionaris, o radicals (depèn de qui els qualifiqués) i no sent gaire simpatia pels corsaris, els pirates que actuen protegits per la bandera d’un estat ¾llevat que la bandera sigui de la “Unión Jack”. Per Gosse també ens assabentem d’una sentimental curiositat, el darrer capità de pirates que actuà a les mars del Carib portava el cognom de Gibert. Del treball d’aquest autor pot deduir-se que aquest darrer pirata era cubà, però el llinatge és d’indubtable rel catalana.