Torres d’ívori

Persones que no comparteixen un somriure amb els seus companys. Professionals que es creuen importants perquè de la seva signatura depèn moltes coses. Herois que viuen lluny del món perquè és pensen que ningú estar al seu nivell. Són ésser eclèctics, misteriosos, peculiars, diferents, d’aquests que mai et trobaràs a la cua del supermercat buscant una moneda d’euro per posar al carret de la compra. Ells estan en una altra galàxia que no acostuma a coincidir amb la gran majoria de mortals d’aquest país. Per sobre del bé i el mal. Els seus informes són molt recargolats perquè sigui molt complicat arribar al seu missatge. Només uns quants que estan a mig camí d’aquest lloc anhelat poden arribar a deduir per on pot anar la cosa, però com més paraules peculiars hi podem posar més gran és el nostre poder i més preuada la nostra torre d’ívori.

Des d’allà dalt és controla el món que ens queda més enllà de la finestra. Aquell que tenim en el nostre horitzó. Molts cops és perd noció del que tenim més proper perquè realment no ens interessa. Sempre ens hem refiat massa de les estructures que ens aguanten, però arriba un moment que una escletxa o un moviment en fals fa que la nostra càpsula espacial se’n vagi en orris de sobte. Ningú ho esperava, però ens trobem en plena realitat i les nostres opcions no són molt optimistes.

En aquests moments difícils és quan fem servir els nostres contactes a mig camí de l’espai sideral per si ens poden fer un favor i ens poden retornar a aquesta vida lluny del soroll diari, del telèfon, dels missatges “spam” que vulneren la nostra pau interior sense el nostre consentiment, perquè nosaltres no som d’aquest món com ens volen fer creure.

Sempre hem d’intentar que ens vegin el més mínim per les nostres contrades. Hem de comprar, de consumir lluny d’aquests pobles veïns no siguin que ens coneixen. Potser un dia ens enganxaran comprant el bacallà en una gran superfície i llavors el rumor es pot anar difuminant en la societat que nosaltres també comprem allà.

Si anem al cinema ho hem de fer en altres espais on difícilment puguem trobar veïns nostres, s’ha d’evitar. Millor quedar-se a casa i gaudir de la nostra televisió que no pas coincidir amb gent que em coneixen pel carrer.

Si a la feina tinc una estona per anar a esmorzar com la resta de mortals, evidentment no coincidiré amb ells no sigui que sàpiguen el que menjo. Ells potser s’atipen de pernil amb pa amb tomàquet com jo, però són coses tan vulgar que no puc consentir compartir amb cap company de feina. Si mai no tinc més remei que buscar excuses dolentes per no anar a complir amb la mitja hora de rigor demanarà un tallat perquè sempre he cregut que aquesta combinació és un proposta neutral que no et situa en cap lloc compromès de cara a la mirada dels altres.

Evidentment ningú m’ha de controlar el meu horari que jo distribuiré segons les meves conveniències perquè sóc una persona que no ha d’estar pas subscrita a una vulgar hora d’entrada i sortida. Jo vindré i marxaré quan cregui convenient i com és obvi no donaré pas cap tipus d’explicació a ningú perquè jo estic per sobre de tots els que hem rodegen. Només heu de veure el meu currículum trillat de cursos i màsters arreu per demostrar que sóc el millor que hi ha a la casa sense cap mena de dubte.

La meva condició quasi divina m’obliga a aplicar la part més dura de la llei. Jo des de que em dedico a això he tingut molt clar deixar de banda els meus sentiments i la meva part més humana. Jo només em dec a la llei i evidentment sempre aplicarà la part menys favorable a la societat per això sempre he demanat tenir un salari per sobre de la resta.

Mai em podré comparar amb l’altra gent que em rodegi encara que tingui igual o més responsabilitat que la meva. He de destacar i tothom ho ha de saber. No cal que doni explicacions a ningú perquè el meu objectiu és ben clar i qui em contracti no ha de posar mai en dubte la meva professionalitat, ni qüestionar les meves decisions. Ells han de saber sempre que jo sóc inqüestionable i no hi ha res a dir al respecte.