Sant Antoni, la festa d’hivern

L’advocació a aquest sant és universal a tota l’Europa mediterrània. En memòria seva se celebra una de les festes més importants del calendari d’hivern,, festivitat que sens dubte actua de pont entre el Nadal i les Carnestoltes. Els actes de la celebració contenen i retenen una quantitat considerable d’elements residuals del vell calendari agrari i de les remotes religions precristianes, i inclouen també les més belles formes del calendari de la ja antiquíssima civilització cristiana, hereva de tot l’imaginari de l’home i les seves creences, del món mediterrani.

“Sant Antoni és un sant Gros
Afectat de sobrassada.
Va espenyar d’una galtada
Sees barres de sant Ambrós”

Certament, Antoni és un gran sant, un rellevant protagonista de la cultura cristiana, no debades rep l’apel·latiu de Magne, el gran. Aquest gegant bonhomiós, d’hàbit llarg i bastó de caminant, que presideix l’altar de la parròquia com a patró de la vila, no és un personatge qualsevol, ben al contrari, va ser, en els segles III i IV, un dels pares refundadors del cristianisme, el nou sistema religiós, social i polític amb vocació universal que naixeria un cop anorreada l’última temptativa de l’emperador Julià –malanomenat l’apostata- de salvar el vell sistema per retornar al politeisme del món clàssic. L’Antoni real, home de coratge, participà de forma decidida en una de les més cruentes lluites internes del cristianisme recolzant la tesi del seu amic Atanasi (biògraf d’Antoni), en la reprovació de l’arrianisme, la secta cristiana antiga de més èxit al llarg dels segles. Tant cruenta fou la lluita en la que participaven ambdues personalitats del nou cristianisme, que per tal de desprestigiar Atanasi arribaren a acusar-lo de furt i d’homicidi(1). En aquesta funció d’amic dels amics, hem de saber veure també a Antoni, un home del temps i compromès amb els problemes que agitaven el seu món: la concreció d’un sistema religiós, social i polític, que hauria de durar (en la seva concepció global) pràcticament fins el renaixement europeu.

La llegenda

Coneixem la llegendeta local catalana de Sant Antoni,, la del porquet, la qual ja us l’hauran contat més d’una vegada. Però, aquesta, només és una de tantes de les que es generaren al voltant de la figura d’Antoni durant la llarga Edat Mitjana, rondalles espectaculars replenes d’éssers malignes i concupiscents; molt a to amb l’ambient general de l’època. Sabem pels seus biògrafs que el jove Antoni, de família benestant i culta, abandonà la llar i repartí els seus bens entre els pobres. Antoni, que havia nascut prop de la ciutat egípcia d’Heracleòpolis –l’actual Ihnasvat el Medinat, prop del Caire- un cop lliure de terrenals obstacles emprengué una vida ascètica. La necessitat de recolliment el porta a refugiar-se a l’imposant Vall dels Reis, l’antiga necròpolis dels faraons. Allí, en una de les grutes destinades a tomba reial, Antoni lluità contra les fantasmagories que proporciona l’ascesi i la gana; desvaris que deurien néixer del coneixement que ell, culte com era, deuria tenir dels vells deus egipcis. La narració d’aquestes visions de la imaginació inflamada es transformaren, en la narrativa medieval, en assalts demoníacs i altres engendres de l’infern. Conten aquests relats, que Antoni fou visitat pel mateix Satanàs metamorfosat en hipocentaure, símbol de la màxima sensualitat bestial. Altres llegendes de l’època conten que va arribar a ser tants els anacoretes ocupes de les arcanes tombes egípcies, que Satan hagué de queixar-se de que aquell desert – que antany era reconegut a l’Orient Mitjà com a l’àmbit natural dels diables- ara sobreeixia d’espellifats eremites (2).

Patró de Vilanova

Quan Jaume I donà la carta pobla a la Vila Nova que naixia entre els castells de Cubelles i de la Geltrú,, sabem que a la plana on actualment s’assenta, però que en aquell moment no tenia nom, existien una sèrie de masos i viletes: Sa Llacuna, Solicrup, Creixell, Soterrània, Adarró, Enveja i algunes altres. La tradició ens diu que en el camí entre la Geltrú i Cubelles s’alçava una ermita, que tot sembla indicar era dedicada a Sant Antoni. Quan l’historiador Josep Anton Garí (3) es refereix a aquest passatge diu: “..oscura es la época de edificación del primero...Por falta de datos no he podido apear si esta capilla o ermita existia antes que Villanueva, però es muy probable... que sirviera ya, antes que a los de Villanueva para los habitants de las cuadras de Salacuna, Vilarodona, Crexell, Adarró, etc., pues hallamos que al nacer Villanueva, esta capilla era servia... por el Párroco de Cubellas...” Després contiua: “Viendo el Párroco de Cubellas que Villanueva aumenta en publación... fundó una misa cotidiana, con titulo de Beneficio, celebradora en el altar de San Miguel ARcángel... con obligación de residir en Villanueva y celebrar los divinos oficions en los días festivos..” Nosaltres podríem preguntar-nos, si tan immemorial era el culta de sant Antoni a aquella ermita del camí entre Cubelles i la Geltrú,, com s’explica que quan s’estableix un “benefici” amb obligació de residència al lloc per celebrar els oficis dominicals i altres d’importants, la missa se celebra a l’altar de sant Miquel i no al del titular del temple? La resposta, segons Xavier Orriols, citant documentació sobre l’acte de constitució de la parròquia, la podem trobar en una qüestió d’ordre crematístic: “si el benefici s’hagués donat a l’altar del patró, sant Antoni, el producte hagués anat a parar a la parroquial de Cubelles; fent-ho a un dels altars de la nova parròquia vilanovina, s’afavoria un clergue local”. O sigui, fent-ho a favor de sant Miquel, el benefici es quedava a casa.

La veneració a sant Antoni no era estranya a la Cort del Rei En Jaume –atorgador de la carta pobla a la Vila Nova el 1274-, conseqüentment els monjos de l’Ordre Hospitaler de sant Antoni, n’eren addictes i seguidors, ja que, entre altres fundacions, “pocs anys després de la conquista de Mallorca (per exemple), s’establia al carrer de sant Miquel de Palma.. la fundació de l’Hospital de sant Antoni de Viana (renom amb que qualifiquen els mallorquins a sant Antoni Abad), dedicat al servei dels malalts...” Ens podem preguntar, doncs, si aquest seguiment de la Cort jaumina per part dels monjos hospitalers de sant Antoni no degueren tenir alguna cosa a veure amb la patrocini del nostre sant sobre del vell hospital vilanoví i tota la nova parròquia de la Vila Nova. Ja que certament d’aquella remota ermita “situada al camí entre el predis dels castells de la Geltrú i de Cubelles” no existeix document, sinó la tradició, que faci testimoni de a qui estava dedicada. Si no fos que essent com era en aquell temps la plana d’Enveja (que actualment anomenem de Sant Joan) lloc de pastura hivernal dels ramats d’alta muntanya, que baixaven per –l’encara,, en part, identificable- Carrerada General de la Cerdanya, els pastors i ramaders decidissin de bastir-la i dedicar-la a honor del seu patró. Si fos per aquesta raó podríem deduir que aquella mil·lenària ermita de camí dedicada a Antoni,, vindria a ser una de les més remotes advocacions del sant sobre el bestiar (cal no confondre aquella remota ermita, amb l’actual de sant Joan).

Sobre el porquet de Sant Antoni

L’Ordre de sant Antoni existia des del 1095. Creada a la ciutat de Viena del Delfinat, als frares d’aquest l’ordre se’ls hi concedí el dret en exclusiva de l’administració de les esglésies, ermites i capelles dedicades al sant. Però també gaudien d’un altre privilegi: poder pasturar els seus ramats de porcs per allí on creguessin convenient. Quan anaren desapareixent les desordenades viles medievals, brutes i insalubres, per mor d’elementals necessitats d’higiene pública, les noves autoritats dictaren lleis perquè les bèsties deixessin de pasturar pels carrers, però els frares antonians s’hi oposaren argumentant els seus antics privilegis. La controvèrsia dels frares antonians amb els seus porcs i les autoritats locals amb les seves normes, durà fins ben entrat el segle XVIII, acabant convertint-se en les conegudes rifes del porc a benefici de l’ordre. Un exemple: “Davant de tot això (la rifa i la seva problemàtica ciutadà) l’Ajuntament de Palma acordà donar als antonians 200 lliures anuals que era el guany que reportava. El por emperò, seria engreixat ara (dins de) casa” (4). Vet aquí una raó històrica del perquè per allà per on rondava un frare antonià no triguessin d’aparèixer els porcs, en efígie als epus del sant, o físicament fonyant pels carrers. I vet aquí una notícia no local de la Rifa del Porc, la qual rifa, molts lectors encara hauran conegut.

I tanco la nota amb unes cobles dels festers d’Artà i Sa Pobla:

“Diguem: visca sant Antoni!
Amb so mocador pes coll
Amb so só des picarol
Farem fugir el dimoni”

[1] Les Saints. A. J. Poitiers 1995. Vidas de santos. Grijalbo S A. Barcelona1966
[2] Diccionario de Mitologia Universal. A. C. Ariel. Barcelona.1988
[3] Descripción historica de la Villa de Villanueva y Geltrú...” Biblioteca Antina 1996
[4] Del mateix llibre que l’anterior nota