Els gegants, el nostre: el de la porra

El gegant és un personatge recurrent en qualsevol mena de cosmogonia o èpica dels pobles. Podem llegir a qualsevol manual sobre aquest tema, que des de la tradició clàssica, tant en la grecoromana com en la judeocristiana com en d’altres, els gegants venen a ser uns éssers creats amb anterioritat als humans, però que en el seu ocàs encara van conviure amb aquests últims. A vegades, com en la cosmogonia grecoromana, els titans —sinònim de gegants— són anteriors als mateixos déus olímpics, confonent-se amb els primers éssers que poblaren la terra, o amb els primers humans d’una mítica edat d’or. Els titans de la mitologia grega antiga van haver de ser vençuts per Zeus per tal de que aquest déu olímpic i la seva extensa i promiscua parentela pogués regnar des de l’Olimp sobre els homes de l’Hèl·lade i posar els fonaments de la civilització clàssica. Després de la seva derrota, dispersats, transformats en muntanyes o roquers, els titans/gegants passaren a conformar un element important de l’imaginari de civilització mediterrània. J:G Frazer en The golden bourgh —llibre de capçalera de Joan Amades—, referint-se als gegants, comenta les memòries de Juli Cèsar sobre la conquesta de les Gàl·lies, i assegura que els primitius habitants d’aquell territori construïen imatges colossals de vímet i altres teixits vegetals omplint-les amb presoners amb l’objecte de sacrificar-los en una gran cerimònia. Aquesta cita pot semblar fora de lloc per fer referència a les baluernes actuals, però si un recorda que en aquesta mena de festivals ignis ─que avui encara se celebren arreu d’Europa i especialment en alguns indrets dels Països Catalans─, solen cremar-se imatges humanes i animals que, o bé coronen les fogueres de sant Joan, o com en les falles de València constitueixen la mateixa foguera, doncs potser ja no queda tant fora de lloc. Sobretot si a més hi afegim que en el nostre imaginari tant gegants com titans solen presentar-se com enemics de l’home, o si més no com personatges aliens a la humanitat (amb les excepcions que calguin, i que la història ha fet possible, es clar).

Amb la intuïció dirigida cap aquests gegants enemics, o simplement aliens a la quotidianitat dels afers humans, nosaltres inclouríem el personatge del “gegant de la porra” de les nostres celebracions en el cens de l’imaginari popular. Sembla indubtable que entre les figures de la festa, entre mulasses, bous, lleons, àligues i altre bestiari festiu sobresurten dos elements que es distancien de la quotidianitat humana a la que ens referíem: els esparveradors dracs i els tremends gegants de la porra. Aquests últims, els gegants de la porra, solen retrotreure’ns, com el drac, a un imaginari fantasiós i remot, el drac a un passat extrahumà, i el gegant de la porra a un passat èpic en que a l’home, davant les forces incontinents de la naturalesa, li calia l’ajuda o la col·laboració d’elements parahumans capaços d’enfrontar-se a la violència de la natura. I aquí entren en la nostra llegendística, en el nostre imaginari, els genis, les fades, els follets... i els gegants. Aquests gegants que a voltes es mostren protectors, com el gegant del Pi davant del Fort Farell (el qual, a vegades, es confon amb el mateix gegant del Pi per enfrontar-lo al gegant moro de la ciutat). Recordeu que el gegant del Pi fa servir una immensa porra (un arbre sencer) com a arma quan s’enfronta amb el gegant de la ciutat. I recordeu també ─si coneixeu el conte─ que en Joan de l’Ós (un fenomenal home ós) tragina, segons la rondalla, una porra de ferro de déu quintars. Aquests personatges, i altres com aquests, de la nostra vella llegendística, podria ser ─al meu parer─ que haguessin donat peu a les imatges que avui anomenem “gegant de la porra”: aquest guerrer ferotge, gairebé sempre abillat amb vestits magnífics, a la moresca o més arcaics. Figures que traginen com atribut de la seva singularitat, una porra, l’arma més antiga coneguda i que els nostres imaginers van creure que il·lustrava prou be la seva particularitat.

Algú podrà afegir aquí que alguns d’aquests gegants el que duen a l’espatlla és una “massa” cerimonial, la que els corresponia als uixers o altres servidors de les corporacions, reials, governamentals o locals. Tinguem en compte, però, que aquests masses cerimonials no són altra cosa que el símbol del poder que s’atribuïa la corporació que tenia la potestat de punir i castigar aquells qui s’hi oposaven. Com també eren signe d’aquest mateix poder de punir, els feixos que duien també a l’espatlla els lictors dels càrrecs públics a l’antiga Roma.