La família en crisi

Intentar definir la realitat de la família és un exercici complicat com a conseqüència del procés de transformació a què s’ha vist sotmesa la pròpia institució en les últimes dècades marcada per l’evolució de l’entorn social. La família, amb totes les seves particularitats i variacions al llarg de la història, és la institució vertebral de la nostra societat. Suposa en molts casos l’única plataforma de seguretat i protecció pels seus membres i des del naixement compleix funcions clau de socialització, transformació de valors i educació que ens acompanyaran al llarg del nostre camí en aquest món, així com a proveïdora d’estabilitat material i emocional.

En els últims temps, atesa la nova realitat econòmica, els avenços tecnològics, la incorporació de la dona al mercat de treball, l'augment de l'esperança de vida, un índex de natalitat baix... ens trobem noves realitats i nous models de famílies.

L'evolució de la nostra fundació va lligada a aquesta nova realitat social. Abans trobàvem amb més freqüència discapacitats intel·lectuals des del naixement i en canvi en els últims anys ens trobem amb un augment de persones usuàries amb algun tipus de trastorn mental sobrevingut en algun moment de la seva vida, amb el que es dona un trencament del que la persona feia o era fins aquell moment.

En aquests primers moments de crisi és habitual que a nivell familiar conflueixin sentiments d'enuig, de culpa, d'incomprensió davant la malaltia del seu ésser estimat per passar posteriorment a un estadi de readaptació de la nova situació.

En aquest estadi de readaptació la vida de les persones que atenen a una persona dependent es pot veure afectada de moltes maneres. És freqüent que s’experimentin canvis en les relacions familiars, la feina, la seva situació econòmica, el seu temps lliure, la seva salut o el seu estat d’ànim.

Podem sospitar que aquest cuidador està sobrecarregat si observem canvis a nivell físic (cansament, cefalees, dolors articulars,..), canvis a nivell psíquic (depressió, trastorns del son, ansietat, irritabilitat,...) o canvis a nivell social (pèrdua del temps lliure, soledat, aïllament,..)

Algunes recomanacions per prevenir o superar la sobrecàrrega serien:

- Fer la reflexió del propi dret a portar una vida pròpia.

- Delegar algunes de les responsabilitats en altres membres de l'entorn social (familiars, amics, veïns,...)

- Informar-se de les ajudes públiques a les que es pugui tenir accés.

- No aïllar-se. S'ha de mantenir el contacte amb amics o veïns i participar en les reunions socials.

- Contactar amb persones que estiguin en la mateixa condició.

- Guardar un temps setmanal per a un mateix.

- Fer tot el que sigui necessari  per conservar la pròpia salut i descansar suficient cada dia.

- Aprendre a dir "no" davant les peticions no raonables i "espera’t" davant sol·licituds no urgents. S'ha de fomentar l'autonomia.

- Transmetre harmonia i intentar somriure per relaxar l'ambient.

Sandra Aranda
Treballadora social
Fundació Privada Mas Albornà