Catalunya serà...

Lluís Cabrera, ànima del Taller de Músics de Barcelona i president d’ “Els altres Andalusos”, va publicar, ara fa vuit anys, un llibre atrevint-se a parafrasejar Torras i Bages. Al lema/tesi: “Catalunya serà cristiana o no serà”, va oposar-hi “Catalunya serà impura o no serà” (Editorial Pòrtic, Barcelona, 2010). O sigui, Cabrera ens diu que la nació catalana, o la fem entre tots els que avui hi vivim, o no la farà ningú altra. I ell es compta entre els que la volen fer.

Joan F. Mira, escriptor, premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2004, edità, també fa anys, un llibre que, en un altra pla a la proposta de Cabrera, però no contradictori, parafrasejava un títol d’Immanuel Kant: “Critica a la raó pura”. Interpretant, doncs, el conegut títol de Kant, ell proposava ─sense qüestionar-se l’assumpte del llibre predecessor─ una extensió, proposava una: “Critica a la nació pura” (Ed. Tres i Quatre. 1985. València). Fora bo, després de llegir l’obra de Cabrera, donar una ullada a la de Mira, no perquè una sigui deutora de l’altre, però sí perquè, des de intencions diferents, per un lector interessat, una i altra mantenen espais de complementarietat. Allí on Mira reflexiona sobre l’existència de la nació pura (sobre la nació dels valencians), Cabrera exposa una proposta per a la construcció d’una nació catalana. Però aquesta proposta, diu ell, només es plasmarà, segons la seva tesi, a través d’uns elements actuals, nous; i com tota novetat, impura: conformada amb elements preexistents i amb altres de nova formació. Diu Mira, en la seva obra: “per començar, la posició de l’individu com a tal individu es fa ja en termes de grup. La idea del jo és atributiva, i la única manera de dir «jo sóc», és dir «jo sóc alguna cosa». Allò d’afirmar «jo sóc el què sóc», només ho podia fer Jahvé tronant al Sinaí, i no sembla fàcil de generalitzar. La resta del personal ha de dir «jo sóc x» o «un x»: sóc japonés, musulmà, sioux, militar, tortosí. És a dir, tinc algunes característiques que els altres no tenen”

Cabrera, en el llibre, ens adverteix que: alguns, a Catalunya, tenen la temptació d’actuar com Jahvé, i donen per fet que, com el «jo sóc el què sóc», el «jo català» també es definiria per ell sol: és català qui parla en català i vota partits catalans. Doncs ─a part de la suspecte afirmació de què hi hagi partits que per definició serien catalans i altres no ho serien, encara que a als últim els votessin ciutadans catalans─, ser membre partícip de la nació catalana actual, segons la proposta de Cabrera, no fora tan  concloent, ni de bon tros; i d’aquí sorgiria la interjecció “Catalunya serà impura o no serà”. 

I per què Cabrera ens proposa la “nació Impura”? Doncs els plantejaments de Cabrera ens recorden que, per exemple, les élites econòmiques catalanes (això que alguns anacrònicament, encara anomenen “burgesia”) fa dècades, que han desertat de una possible nació catalana i adoptat la nació espanyola (només cal que escolteu les tesis dels dirigents de Fomento del Trabajo, Banc de Sabadell, La Caixa...). Que certes élites intel·lectuals i polítiques, a remolc de les classes benestants, desertaren de la nació catalana rera el franquisme triomfant, i pocs han tornat a replatejar-s’ho. Que alguns sectors de les classes populars de rel catalana (treballadors i classe mitja), sobre aquesta qüestió no tenen una visió prou política que vagi més enllà d’uns plantejaments més aviat romàntics o culturalistes. Que també una gran part de la immigració dels anys seixanta en endavant, per raons obvies d’aquelles dècades de franquisme rampant ¿quina noció poden tenir-ne, sinó la d’un regionalisme folklorista, o descentralització de l’estat, que justa arriba a qüestions administratives i funcionals? Visió que fins avui els hi ha estat donada per la majoria de mitjans, inclosos els públics.

Doncs que tenim per construir aquesta nació que volem i necessitem? Tenim, no cal dir-ho, la impuresa, el pòsit, el solatge que indefugiblement sempre diposita tota mena de matèria. Ens queda, també, i n’ha estat una gran sort, la perseverança i la fidelitat a la nació de sectors intel·lectuals (literats i científics) que no s’han deixat seduir per cants de sirena de vencedors prepotents. Avui la base de la nació catalana la conforma un material d’al·luvió, un material impur que necessita reformular-se per donar raó al seu «jo sóc x» propi. I per a aquesta reformulació existeixen les bases socials, ambientals i racionals suficients perquè pugui fer-se realitat en un decidit i a l’hora senzill «jo soc català». Ara bé, com diu Cabrera ─i diem uns quants que pensem com ara ell─, cal no destorbar aquesta assumpció del jo amb problemàtiques de puresa, autoctonia, historicismes, etc. Perquè una nació és ─només pot ser─ allò que els seus nacionals vulguin ser, en cada època i en cada cas. Si els catalans actuals volen i pretenen ser una nació ¿qui és dipositaria, des de la instància jurídica, política, o ètica que sigui, de l’autoritat moral per oposar-s’hi? Que aquesta realització de la nació sobirana és un camí difícil, llarg, ple de debats, pactes, concessions. etc. Ben cert, però una primera passa per fer el camí és procurar-nos aquesta base social, la nació real, pura o impura. La nació impura, la nació d’al·luvió, ha de saber de segur que es compta amb ella a l’hora de respondre la pregunta, el sí o el no. Posar-nos pedres i dificultats nosaltres mateixos per recórrer camí, exigir a la nostra societat actual proves de puresa i fidelitat incondicional, fora suïcida. És més, quan algú qüestiona la condició de catalans als seus adversaris polítics catalans, aquest algú es converteix en un suïcidador de la futura independència de Catalunya.