Fum: Masia Barreres

Amb l'aprovació en l'últim ple, la sociovergència ha trobat en la possibilitat de vendre la promesa d'un nou parc comercial l'oportunitat de rentar 4 anys de no-govern i l'absoluta falta de projecte per Vilanova i la Geltrú. Per aconseguir-ho, ha fet servir l'estratègia habitual: zero debat públic, zero debat polític, temps justos ("ara o mai") i apostar-ho tot a la pressió mediàtica sobre l'oposició a veure si tenen efecte, tot això acompanyat del xantatge emocional que ja ningú es creu, el que serà la signatura d'aquest mandat.

Milionada d'inversió, centenars de llocs de treball "directes" (es diu així per deixar caure que indirectament se'n poden crear més), millores en la xarxa de comunicació... D'una ciutat feta un nyap passarem a ser l'enveja de tot el món! Inclús tenim les veïnes (millor dit, al govern) de Sant Pere de Ribes amb la mosca al nas perquè potser els hem "burlat" l'oportunitat del seu propi "pelotazo". El seu macroprojecte de Decathlon cau i no faltaran les excuses i les acusacions a tort i a dret, contra el que sigui i contra qui sigui. Fem memòria del cas Decathlon: el tema va passar de ser també una promesa de milions en inversions, equipaments per la ciutat i llocs de treball a dojo per convertir-se en un camp de petanca inmens i 17 treballadores noves per l'empresa. 17, sí, ni una més. Estem deixant caure que el "bombo y platillo" amb el que es venen aquests projectes no tenen res a veure amb la realitat? Què havia de ser Vila Lauren? I Neàpolis? No havia de venir Google a fer de Vilanova la nova Silicon Valey? Com ha anat tot plegat? Per tirar coets, oi?

Una dècada d'esclat de la bombolla i encara ens trobem amb governants inútils buscant una gran operació que, en el millor dels casos, colpejarà tot el comerç local rebentant horaris i incrementant més la precarietat laboral. Correm el perill que, a curt termini, els comerços locals se'n vagin a norris per la pèrdua de clients, es perdin llocs de treball de qualitat, i trobar-nos amb el temps vivint en una ciutat de bars, franquícies, parc comercial i prou, amb les perspectives de futur per la nostra joventut que això significa, i amb els hàbits i contravalors consumistes que generen. En tot cas, el debat no està (només) en confrontar petit comerç contra grans inversors, sinó en veure com és més fàcil (i ràpid) modificar tota la normativa horària i l'urbanisme de la ciutat a petició dels interessos privats que en servei del bé comú. Aquí està el problema.

L'Ajuntament és una joguina trencada incapaç de solucionar problemes greus com l'empadronament de persones en situació d'ocupació precària però en canvi pot modificar al moment tot el seu model comercial si algú amb "pasta" ho demana. Hi ha un greuge comparatiu molt important i totalment injust, mentre que fer polítiques a favor dels més desafavorits es trobarà amb un laberint de reglaments i informes negatius, modificar una normativa com l'horari comercial es pot fer en un tres i no res. Per què serveix una institució que no hi és per qui la necessita?

Tenim un govern tan bo, previsor i realista, que en lloc de treballar en el dia a dia segueix intentant que ens toqui la loteria. En lloc de canviar el model que ens ha portat a la destrucció, segueix apostant pel mateix esperant que passi quelcom diferent. Einstein definia així la bogeria.

Se'ns ha venut tot plegat com una oportunitat única que hem d'aprofitar ara sí o sí. S'ha fet un esforç més gran en informar a la premsa i en dissenyar una campanya per vendre les bondats gens comprovades del projecte, que en informar els grups municipals per possibilitar un treball constructiu, abans que el temps estrenyi i amb una voluntat sincera d'unificar criteris en els temes que importen a la ciutat. Una reflexió afegida que no està de menys. Si els representants municipals ens assabentem per la premsa d'aquests temes i tenim dificultats per treballar la informació, com ho tindran les veïnes de la nostra ciutat? Un canvi d'aquestes dimensions a casa nostra ha tingut algun espai on la gent pugui discutir-ho (ja no parlem de decidir-ho)? Existeixen i s'han treballat aquests espais? En fi, segueixen fent política d'una altra època, fent veure que no hi ha hagut crisi i jugant compulsivament als daus, a veure si ens surt la super-jugada que faci que tot plegat només hagi estat un malson. El govern viu a 2005, o en una altra ciutat. Fins i tot és possible que visqui en un altre món.

El govern viu en el món de les modes econòmiques. Si la moda és tenir més hotels, el govern permet posar hotels al centre. Si la moda és allotjar convencions, el projecte són les convencions. Si resulta que la moda del moment són les fires, omplim-ne la ciutat. Com en totes les modes, la sociovergència arriba anys tard. Els models de comerç que pivoten sobre els grans centres o parcs comercials tenen com a comú denominador la pràctica desaparició del comerç de proximitat. Aquests grans espais actuen com Àtila, el rei dels huns: per on passa no torna a créixer l'herba. Segurament se'ns dirà que som enemics del progrés, per tapar que en realitat volen vendre la ciutat a grans empreses. Nosaltres tenim un model que no es basa en vendre fum, ni en la propaganda. El nostre model és ben clar: una economia diversificada, amb una reindustrialització sostenible, un comerç basat en la proximitat i que s'arreli a tots els barris (no només al centre de la ciutat), i un sector primari que recuperi pes. És el parc comercial impossible en aquest model? No necessàriament, però el que no hauríem de permetre és que el model comercial de la ciutat, el seu urbanisme i els seus projectes depenguin de la voluntat d'uns que dicten ordres al nostre ajuntament. El nostre model passar per dissenyar nosaltres els nostres projectes. Clar que això requereix unes dosis de treball constant i responsabilitat no aptes per als partits que governen la ciutat.