Converses a la Casa de Santa Teresa

Amb motiu d’una visita a la Masia en Cabanyes amb uns amics, i per tal d’acabar de passar la tarda amb bona companyonia, convinguérem que cada un de nosaltres explicaria un conte, llegenda, acudit o relat qualsevol, relacionat amb la casa on érem, els seus antics propietaris, o el territori que l’envolta. En arribar el meu torn, vaig encetar un relat a l’entorn de la mort de Manuel de Cabanyes, el jove poeta preromàntic, decés ocorregut, segons tradició familiar, en aquella mateixa cambra de la planta noble, prop la qual ens havien assegut. Cal dir que la narració que transcric a continuació, vaig permetre’m de guarnir-la amb algun detall del meu imaginari, fent-hi intervenir altres personatges del segle XIX. Principia el relat en una sala de la casa Santa Teresa, edifici que Victor Balaguer feu construir al costat de la seva Biblioteca i amb ell mateix precàriament assegut en una fràgil i nobilíssima cadira isabelina. Balaguer era un home de temperament, un pel geniüt i d’humor sever, temperament que no era acompanyat per la seva alçada corporal, era més aviat baix, com la majoria d’homes d’aquell segle. Aquella  constitució física era compensada amb el seu elegant i fantasiós adreç, i amb un gust refinat, que en aquella ocasió s’expressa amb el sumptuós mobiliari amb el que havia fet decorar la casa, lluïssors i daurats sobre fosques i valuoses fustes, mobiliari a la moda del temps. Explicava a un únic convidat, assegut davant d’ell, don Mariano Pardo de Figueroa, excèntric personatge que feia poc s’havia fet anomenar “Primer Cartero Honorario de España” per Alfonso XII, reconegut cervantista i gastrònom, nascut a Medina-Sidonia el 1828. don Mariano, de bona planta, un pèl pedant i quatre anys més jove que el seu amfitrió, s’havia desplaçat fins a Vilanova i la Geltrú per visitar el magnífic edifici d’estil neoegipci que Balaguer havia fet construir per hostatjar-hi la seva magnífica biblioteca i les seves col·leccions. L’apassionant conversa que sostenien els dos literats, admiradors de la cultura romàntica, els havia dut fins a la figura local de Manuel de Cabanyes, i don Mariano, que signava amb el capriciós pseudònim de Doctor Thebussem  ─pseudònim que no era altra cosa que l’anagrama d’embustes amb una h intercalada per donar-li un to heràldic─ volia conèixer, per boca de Balaguer, novetats sobre el poeta preromàntic. don Victor s’esplaiava: «Recuerdo perfectamente, y permítaseme citarlo de pasada, el día en que este aposento —es referia a la cambra del poeta Manuel de Cabanyes— vio penetrar a un grupo de poetas catalanes, y recuerdo también como todos se descubrieron ante el retrato y como uno de ellos, con voz entrecortada por la emoción y solemnidad del acto, leyó una de las más bellas poesías de Cabanyes». El polític rememorava la visita que ell i uns quants amics seus havien fet a la masia en Cabanyes, per celebrar l’aniversari de la mort del personatge. Aquell dia, havien visitat la cambra on la família assegurava que havia expirat el malaguanyat jove, a l’edat de vint-i-cinc anys, consumit pel mal dels romàntics, la tuberculosi. Victor Balaguer seguia contant al seu excèntric convidat com la veu local assegurava que el malaurat poeta, estant enamorat d’una bella jove, la qual es remorejava que era filla, o neboda, d’un famós pintor, era rebutjat per la família d’ella. També la veu popular, sempre decantada pel cantó tràgic de la vida, assegurava com el mal fat, posant-se a favor de la llegenda que perseguia els romàntics, havia fet coincidir la notícia de l’assentiment familiar a la relació d’ambdós joves amb el malastruc dia de l’òbit del poeta, que precisament havia tingut lloc en aquella mateixa habitació i en aquell mateix llit que havien pogut contemplar a la planta noble de la casa familiar, el dia de la visita.

Mentre el dia queia i la llum jugava a cuita-a-amagar per enmig dels arbres que s’havien fet plantar al jardí que envoltava la biblioteca-museu, Balaguer seguia amb la seva narració sobre la mort del jove. Contava al seu entonat convidat com malgrat la ferma catolicitat de la família, el malaguanyat poeta, ja fos pel contacte sostingut amb les amistats universitàries, i també pels dies passats a l’escola de nobles de l’abadia de Sorese a la regió occitana del Tarn, on els Cabanyes enviaven els seus fills a posar-se en contacte amb el món i a aprendre la llengua francesa, havia adquirit fama de descregut, o si més no, de poc disposat a acceptar el dogma catòlic a ulls clucs. Per efecte d’aquesta mala fama, la seva mort va reportar a la família un disgust sobrevingut al propi del traspàs del jove, ja que el rector de la parròquia de Sant Antoni no va autoritzar-ne el soterrament al cementiri parroquial, que llavors encara estava situat pels volts on avui hi ha la plaça de l’església. Les exèquies van haver de celebrar-se a la parròquia de la Geltrú i el cos del malaurat jove va haver de ser enterrat a la Granada del Penedès, on el rector de la parròquia de Sant Cristòfol no va trobar cap impediment per a facilitar-ne la inhumació.  I així va passar el dia al saló principal de la dita casa de Santa Teresa, annexa al Museu, entre les històries de Balaguer i les inventives de don Mariano Pardo de Figueroa, el qual, un cop satisfet el seu interès per les col·leccions que don Víctor atresorava al seu palau-museu, en justa correspondència, va regalar-li un plec de targetes postals, novetat filatèlica que el gadità havia introduït a Espanya i que la contumaç desídia del govern espanyol no posava en circulació, tot i que don Mariano n’havia fet estampar, pel seu compte i a costa de la seva fortuna, una estimable quantitat. Un cop, doncs, assabentats els dos prohoms de les respectives experiències —una immensa quantitat de les quals havien quedat al sac dels records—, van desplaçar-se a la veïna Fonda del Carril, o de l’Estació per regalar-se un substanciós sopar, humitejat amb un negre i suculent caldo de les vinyes de la masia en Sardet, que compartia veïnatge, vora el camí Ral, amb la del poeta, i a l’hora de les postres, una fragant malvasia dolça i licorada de les vinyes de l’hospital de sant Joan de Sitges.