Avinguda 1 d’Octubre

Molts fets històrics s’escolen en el nostre present més pur i no sabem quin serà el seu abast. Un dia ha de passar alguna cosa, llavors tu fas el teu paper. Al dia següent surten les notícies de tot plegat i si la cosa segueix endavant vol dir que aquells fets poden ser mediàtics. Però si altres elements com jutges, polítics, governs internacionals també hi posen cullerada és que realment hem viscut gestes històriques en primera persona. A més a més a tot aquest batibull hi afegeixes les diferents versions de les parts que poden passar del blanc al negre segons l’interlocutor. Per uns ni va existir, altres encara et poden mostrar ferides de guerra d’aquell dia. Llavors realment aquí tenim una data històrica que cal recordar i que el temps posarà en el seu lloc, però encara han de passar molts anys i uns quants presidents de la Generalitat.

Aquesta data és el moment d’eclosió d’un moviment que feia quasi una dècada que s’anava coent a foc lent, amb moments més intensos, però tot apuntava en aquesta direcció d’una manera o d’una altra. Evidentment que algunes persones han viscut a banda d’aquest esdeveniment històric, però també s’han hagut de posicionar d’una manera o d’una altra, però aquest primer d’octubre no ha passat gairebé desapercebut per a ningú.

No només és la data simbòlica del procés. Un punt d’inflexió on després de la gran promesa del referèndum d’independència de Catalunya amb uns resultats, uns fets s’ha desmanegat una mica tot plegat i cadascú ha hagut de prendre posicions segons la seva situació. Alguns polítics davant del jutge on han descrit com una espècie de joc de rol.

Altres han dit que la cosa anava en serio i que era un referèndum amb totes les de la llei. Aquesta data a generat a nivell català i més enllà de les nostres fronteres un moviment de defensa dels nostres drets des de la mateixa població anònima, sense líders visibles i la gran majoria de cops des d’una posició de base. Segurament aquelles estructures d’estat que estaven a punt de caramel i que ens havien de salvar en el nou vaixell només estaven apuntades sobre el paper. Des del mateix moment de la declaració d’independència que ja va trontollar el dia abans, les coses han anat per camins incerts. Si hagués hagut decisió ferma de fer-ho realitat s’hagués publicat al DOGC, però clar aquesta mancança ha donat peu aquesta situació entre la ficció i la realitat, perquè els nostres representants tenien molt clar que Espanya no es quedaria de mans creuades i tenien por de les represàlies, com s’ha pogut veure que encara citen a declarar persones vinculades amb aquests fets històrics. Els nostres polítics fa anys van apostar per aquest camí per crear una il·lusió a molts catalans, però a mesura que la cosa s’apropava han anat tocant de peus a terra, veient com les circumstàncies no els hi eren prou favorables..

Ara estem en una situació un xic surrealista jugant al gat i al gos, però tots dos saben que els d’allà no cediran ni un mil·límetre. Mentrestant els d’aquí entre Brussel·les i Barcelona i Suïssa van dissenyant plans per intentar salvar els trastos de la brega, però allà no estan per la feina. Tothom té molt clar qui mana a Europa i el poder que té Espanya en aquest marc més global.

Nosaltres seguirem cap aquí i cap allà, cantant, manifestant, escrivint articles i molts coses més, però tothom té sap qui té el poder i els canvis de consciència en un estat com aquest no és una qüestió de dies ni de setmanes, potser han de trigar dècades perquè alguna cosa canviï. Molts encara senten molt proper la Guerra Civil Espanyola, perquè encara que tinguem internet, la nostra mentalitat no evoluciona tan ràpid.

De moment, no podem perdre aquest esperit i no estaria malament que si alguna de les nostres localitats encara creix urbanísticament doncs que posi el nom d’un nova via urbana a aquesta data tan important per la nostra història recent i que encara portarà cua uns quants anys. Agradi o no, però el primer d’octubre va ser una data clau per entendre la nostra realitat i la de qui ens envolta.