Terra d’aigua (2017), de Blanca Deusdad

Terra d’aigua, llibre amb què Blanca Deusdad fa la seva entrada al món editorial de la poesia, és una primera obra de rara maduresa, com si l’autora hagués esperat el moment oportú per tal de destil·lar i evocar tot un passatge especialment significatiu de les seves vivències, un món d’amplis espais, de perspectives obertes, amb una natura feréstega que embolcalla les grans ciutats... En aquest punt de partida és on situa els personatges, el vast espai  en què es mouen  –amplificat, encara, pel fet de procedir de cultures diferents–, i conforma les actituds, els desigs i el tarannà de la seva vitalitat, començant pel “jo poètic”, que és la projecció literària adoptada per l’autora.

Un “jo poètic” o veu ordenadora i, per tant, “creadora” o “recreadora” dels fets, de les vivències, i del qual ben poca cosa sabem de manera directa. Aquesta és l’ambigüitat i la gràcia de la poesia, i concretament d’aquesta Terra d’aigua en què tot es va deduint a través de les sensacions que es desprenen de l’evocació o del relat que en fa la poeta, la qual va ordint lentament tota una atmosfera de vivències i sentiments.

Així, si bé el lector anònim parteix d’un seguit acumulatiu de sensacions un punt difuminades i nebuloses, insinuades pel “jo poètic” en primera persona, de manera progressiva es va engruixint el pòsit d’un món viscut i pot anar copsant l’alè característic dels personatges, sempre, però, insinuat, sempre deixant un marge per a la imaginació de qui hi entri, de qui s’hi submergeixi...

És un saber, aquest, que es va perfent a còpia de vida, d’experiència viscuda des d’una actitud ben predisposada a l’empatia, la complicitat, la convivència i el fet de compartir interessos intel·lectuals. L’obertura generosa d’esperit i de ment està propiciada pel viatge, pel contacte amb d’altres mons, d’altres costums i l’intercanvi que s’estableix entre vides que conviuen i comparteixen inquietuds des de punts de vista i maneres de pensar sovint ben diferents:

(...) l’alegria de saber-se lliure i explorador

          amb tot un paradís de procedències,

          i retornar, embriagar-se, per viure i reviure,

          per conèixer, per entendre, per existir.

El “jo poètic”, doncs, es submergeix de ple en aquest paradís de procedències, l’exprimeix sàviament en la mesura del possible, s’hi lliura a consciència i amb tota la generositat, fruint de tots els estímuls que afavoreixen, en aquestes circumstàncies, una especial obertura de la ment, sempre atenta, també, a la natura, la realitat que la mesura i li atorga un contrast impagable ja que no es pot manipular .

Així, la densitat d’ambients que ofereix una gran ciutat com Boston, per exemple, es veu enriquit, i en certa manera relativitzat per l’ampli context d’elements naturals, com ara, per exemple, les balenes:

          (...) Les buscàvem com si poguéssim decidir

          sobre una voluntat sincera,

          sobre el seu propi fat.

Aquesta és, em fa l’efecte, la pauta que segueix el “jo poètic” en el seu tracte amb les persones a partir de l’observació de la natura: el respecte que duu a adonar-se, humilment, que per sobre de tot cal respectar la voluntat sincera dels altres i no voler alterar el seu propi fat. La riquesa, doncs, és en el coneixement i la comprensió, en la comunicació, al capdavall.

Hi ha també, com no pot ser d’una altra manera en poesia, espai per a l’ambigüitat, per al difús misteri, com al poema Venus, en el qual l’autora dibuixa finament l’amplitud d’espais d’aquesta primera secció del llibre, intitulada Quartet de Boston –i que al meu parer continua encara a la següent, El pas del temps.

Em mires i l’espai ens rodeja,

          parles amb el silenci i albires una posta de sol,

          pauses, espais, escenaris,

          bombolles de buit ens acaronen al ritme d’una respiració (...)

La broma del record ens envolta,

          resta la solitud plena i encisada (...)

Hi ha una vida interior dels personatges que persisteix i s’explicita en el to de les seves vivències, sempre amb un punt inexplicat de nebulosa compartida, de connivència en el record. Així, el “jo poètic”, matisa:       

(...) Albirem respostes,

          tal volta anhels imposats.

          L’ahir, amb la fragilitat del ser,

          avui, caminem lluny amb el pensament,

          parlem amb la força de les paraules,

          decidim sota la llum dels arbres, somiem,

          ens acomiadem en silenci.

Relacions de gran amistat i inquietes, doncs, sentimentals, sempre a partir de la base civilitzada d’un respecte cap a la pròpia privacitat, sense inquirir, sense fer escarafalls, en un diàleg trenat sobreentenent tot un cúmul de silencis, també d’utopies com Walden Pond i la presència il·luminadora de Henry David Thoreau.

I, sempre, amb tot d’elements naturals que conformen l’escenografia dels sentiments: troncs, dunes, sorra blanca, tempestes, estrelles, ocells, el sol, ones, flors, roques, núvols, la lluna, el mar..., en espais de gran vastitud que emmarca el món interior, el misteri dels personatges, com al poema Cape Ann:         

Et busco,

          anhelo la teva resposta,

          no sempre l’entenc.

          En el moment menys esperat

          m’il·lumines la vida,

          aquell bri d’alè que em manca,

          aquell amor sincer

          dels paisatges prop el mar,

          dels paisatges lluminosos.

          Aquella tarda sense gaires pretensions,

          aquells moments que compartim.

          Des de la llunyania veig

          ànimes que s’apropen amb la seva soledat,

          rialles, converses...

          Et busco entre les muntanyes,

          et lloo des de l’emoció,

          et reso amb esperança.

El fet de no acomplir-se, de no trenar-se les vivències en una vida compartida més enllà dels dies lluminosos, no implica cap ressentiment, cap retret, hi ha un fluir intel·ligent i generós. Al segon apartat del llibre, El pas del temps, afirma:

          (...) Res queda d’aquella blancor

          res queda d’aquests versos,

          sols l’instant fugisser,

          sols l’emoció compartida,

          m’assec i en el repòs recomenço.

Després del darrer poema de la secció, Àvia,  la qual és vista com una presència (transmeties fermesa en les paraules) relacionada simbòlicament amb ...l’herència d’una tradició de segles / lligada a la terra..., i que fa de pont,  ens endinsem, a la secció posterior, En el desencís, cap a d’altres ritmes i densitats, cap a viaranys d’un cert desengany progressivament resolt, tanmateix, en una predisposició com més va més madura, més coneixedora dels límits i dels vials i els laberints a través dels quals ens obrim pas i temptegem d’acostar-nos als altres, de relacionar-nos-hi, i d’assolir una unitat interior pròxima a la felicitat. És un lliscar de la vida tal i com fàcilment es pot copsar en un fenomen tan imparable com el del moviment del sol i les estrelles, i tota la Via Làctia, i l’Univers, que gira sense fi..., amb el concurs imprescindible, citant Dante, de l’ésser humà, l’únic que pot reflexionar, que té capacitat contemplativa i integradora:

          (...) Avui, en el recer, m’assec davant la terra erma,

          i tot, per l’amor que mou el sol i les estrelles.

Les arrels, la identitat, hi juguen  un paper fonamental, en aquesta Terra d’aigua de la poeta, com ja hem vist prou insinuat fins ara en les mirades, en els espais immensos, en la densitat encisada de silencis. A partir d’ara, i de manera progressiva, s’hi faran més explícites en la mesura que el “jo poètic” serà capaç d’anar-les englobant en la seva sacsejada consciència.

Tot roman, de tota manera, en pau, en una harmonia que es va perfent amb la lentitud amb què les experiències de la vida ens afaiçonen, i, alhora, ens hi anem sobreposant i recreant. La vivència del record no és nostàlgica, car l’arbre (el cos)  és en harmonia des de  l’arrel (la identitat), fins a la fulla més èbria (la vivència, alliberada de qualsevol rèmora feixuga o decadent). Es tracta de l’expressió en llibertat, vivint el present, i sempre procurant estar a recer de cap mena d’incidència hostil o dilapidadora de les pròpies energies:   

          La pau recorre el cos en harmonia,

          cerca des de l’arrel fins a la fulla més èbria

          l’alè d’una tarda d’estiu...

La ment, aquietada en el silenci de la poesia (la sinceritat que brolla, a través del verb, des de les entranyes) regeix l’única acció ordenadora de la consciència i preserva la unitat de la persona, capaç, en el seu si, de deturar la devastació exterior del pas del temps:

          (...) És en el silenci que em dic i em penso,

          bellesa de mots...

          (...) et dibuixo en el bosc del pensament...

          (...) Parlo en el silenci,

          brota el verb des de les entranyes,

          l’única creació permesa,

          l’única certesa.

El que roman és la vivència assumida, l’experiència i la forja de la personalitat:

          (...) Recels i somriures ens uniren en l’instant,

          la brisa de les paraules i el so dels mots

          m’impregna encara l’ànima,

          i em porta cada vespre el dolç fluir dels estels (...)

Sense, però, mai amagar-se davant la realitat, diu, davant una bella estàtua contemplada en una catedral, embolcallada en una claror etèria i alhora fràgil, i que és el “correlat objectiu” o projecció material d’una persona especialment estimada:

          Vaig besar els teus llavis,

          i la fredor em retornà

          al propi jo,

          la unicitat d’un sol cos,

          dins la solitud de la vida.

I aquí, sense rigidesa ni nostàlgia, de ple en el fluir de la vida i encarant els seus obstacles, sentint com a conquesta pròpia la inquietud de qui cerca / la pau de qui se sap, el “jo poètic” dóna mostres d’una clara i evolucionada maduresa, la qual cosa conflueix en un pla superior de sensacions assumides que va desenvolupant en les dues següents seccions, Torna d’amor, i Damunt l’onada, molt entrelligades segons el meu parer. Així doncs, en el poema Presència, afirma:

(...) amb el sol per estel,

esdevenim còmplices

d’un món compartit,

on éssers harmònics

parlen amb un sol cos,

donen vida als somnis,

comparteixen un sol destí. 

El retorn cap a la pròpia tradició, cap a les arrels –sempre en un corrent de sensibilitat empeltada, com hem vist, per la confluència vital dels grans espais i el cosmopolitisme–, i ordenada a través de l’escriptura, que assumeix passat i present i els projecta cap al futur, és al·ludit en poemes com El fil d’Ariadna, al mateix temps que la poeta evoca i integra belles emocions esvanides en el temps:

(...) Assenyalares en el laberint

un i altre camí per arribar a la coneixença

de tots els que t’havíem estat esperant en soledat.

Salvares les hores difícils,

car Ariadna tornà a mostrar-te el camí,

viaranys de felicitat compartida,

mentre el passat s’esmunyia entre les nostres mans,

un temps que no pot tornar,

un ahir fràgil que volem fer perviure

amb les barques a port

i les gavines xisclant el seu cant. (...)

Hi ha, està clar, un solatge de desamor, que va quedant enrere. Així, bellament simbolitzada en el poema Posta de sol, la cerca de l’amor deixa un rastre que es projecta en la natura com la cua d’un estel fugaç que tot ho purifica amb la seva lluentor:

(...) Vers l’ocult,

a l’altra banda de l’horitzó,

et sento viu en l’aigua,

en el moviment dels núvols,

en el vol que acompanyo,

negada de la teva presència.

I, A l’altre cantó del fil:

(...) Vers l’ocàs

vius a l’altre banda del fil

que et sostenia.

Un fil prim i fràgil

embolcallat d’amor.

Vivència del desamor, que s’expressa, tanmateix, al llarg d’uns quants poemes plantejats damunt la sensació de buit i dolor que se’n deriva, a voltes minvada per la lleugeresa alada d’algun record despullat, com al poema Prop la boia.

L’autora té la necessitat d’encarar-se a la certesa de les seves arrels des de la llum de tota una altra perspectiva:

(...) Entre converses al sol d’una tarda d’estiu,

miro al fons de les muntanyes, verdes i abruptes,

tenyides ja de noves vides.

Arriba el moment d’assumir del tot, de transcendir, d’anar més enllà, quan es produeix la immersió profunda, alleugerida de llast, i flueix la saba de noves percepcions d’antigues, riquíssimes, realitats, en els propis orígens familiars al Matarranya.  I l’autora ens guia, finalment, cap a la darrera secció, Terra d’aigua, la terra de la fertilitat en el retrobament des d’una nova perspectiva que nega sempre l’oblit:

(...) Avui, retorno a la terra rogenca

de pedres abruptes, rodones i fortes,

que resten igual

malgrat el temps,

malgrat la pluja,

malgrat l’oratge;

m’emmirallo en la seva silueta

i l’harmonia d’un paisatge m’omple

d’aquella tènue felicitat

que em negues sense la teva presència.

Beseit, terra originària de la branca paterna, té fama des de temps molt reculats com a indret de bellesa  privilegiada i especialment feliç pel que fa a l’aprofitament de les aigües, en relació a les quals recull el bo i millor de la tradició àrab, sàviament pensada i premeditada per assolir l’harmonia del cos i l’ànima:

Pels pedregars de pols terrosa,

el verd sobresurt

tenyit de flors blanques i púrpures.

Pètals escampats

en un llit verd i esponjós

que traspua aigua lluminosa. (...)

Aquí, al seu terrer, ens diu el “jo poètic”, en un paisatge recollit,

(...) de muntanyes fetes  a la mida dels homes i les dones,

que ens abracen en la immensitat del silenci.

Veig com el dolor es desfà,

enmig de la bellesa d’uns paisatges eterns.

Aquesta harmonia és expressada –també en l’aspecte formal, a través de dos bells sonets– en expressions de retrobament amb familiars, amb vells amics amb qui comparteix interessos, i en la constatació que els antics símbols, aquells que tenen una càrrega afectiva i existencial dipositada al llarg dels anys per diverses generacions, continuen sent, potser més que mai, autèntiques torxes de sensacions que no s’apaguen:

(...) L’arbre roman

davant un temps sigil·lós,

arrelat als nous dies.