Terra d'aigua

Terra d’aigua (Arola editors) és la primera ofrena poètica, tot i que fruit madur per la seva fondària lírica, de Blanca Deusdad Ayala, professora del departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili.

El conjunt dels poemes aplegats a Terra d’aigua ens porta de la mà a aquell àmbit que tots els humans compartim: les pèrdues i els guanys de la vida, que en el cas de la nostra autora són guanys sobre pèrdues, ja que en els poemes el dolor hi apareix metamorfosat en aquella forma de bellesa que és l’art poètic.

El drama hi és, en els poemes de Blanca Deusdad, i el dolor existencial, i l’enyorança que fendeix l’ànima. Però en aquell procés alquímic que té lloc a l’interior de l’ésser, el dolor acaba sent el punt de partença per a una vivència més profunda, gairebé mística, de la realitat. Així, al costat de poemes de contemplació, sobretot de la natura i els seus fenòmens com en els poemes dedicats a les terres paternes del Matarranya, o el poemes que retornen l’autora a l’estada a Boston, estada que li facilita el contrast i el diàleg amb l’alteritat, al costat d’aquests poemes trobem un aplec de poemes d’alta volada elegíaca dedicats a un tu que s’enyora i rememora quan ja s’ha traspassat la barrera d’aquell dolor punyent que aclapara fins al punt, a vegades, de deixar-nos muts quant no ressecs com un arbre a qui han extret la saba.

Per aquesta causa, la imatge del títol, que combina dos elements de la natura, terra i aigua, adquireix un sentit profundament simbòlic en els poemes que componen l’apartat Damunt l’onada, els més elegíacs del poemari, i en els quals s’evoca aquell tu desaparegut i, per tant, enyorat, com he senyalat més amunt.

Arribats fins aquí, si ara fem un salt enrere en l’imaginari col·lectiu que ens remet al primer relat de la Bíblia, el relat de la creació, ens trobem amb aquelles mans misterioses que en un treball tan artesà com diví configuren un ésser humà amb argila i aigua, perquè sense l’aigua la terra en pols no prendria cos modelable. L’aigua és, doncs, l’agent que amara la terra i la torna dúctil, plàstica, de manera que se li pugui donar forma. L’element aigua, el simbolisme del qual és molt ampli, simbolitza també el món dels afectes, dels sentiments. És a través de l’aigua, o de les llàgrimes, que podem destil·lar el més pur i genuí dels nostres sentiments. Per aquest motiu, en els seus poemes Blanca Deusdad utilitza tots els colors i formes de l’aigua per expressar-los. Sobretot utilitza imatges de l’aigua del mar, el mar que la poeta tant se sent atreta per contemplar com viu intensament a flor de pell, i que troba ressò profund en el mar, o també en el llac interior, en el qual, poèticament transvestida d’Ofèlia, plora de solitud: Segada de dolor,/ ploro en el silenci de la multitud,/ penso en solitud.

Dolor per la mort, per l’absència d’algú estimat, que sega, tenalla, immobilitza fins que no ragen les llàgrimes a doll. Aigua interior, saltant de llàgrimes que esdevindran salvífiques per a la terra eixuta en què en aquest moment de dol ens hem convertit. L’aigua fa miracles, diuen a pagès. Perquè és a través de l’aigua que la terra pren vigor i es torna fèrtil. Ara, que ningú cregui que estic fent una apologia del dolor i de les llàgrimes. Simplement afirmo que sense la flor dels sentiments, dels afectes, de l’amor al cor, els humans no acabem de fer-nos humans en el sentit ple de la paraula. Ens ho recorda la mateixa Blanca Deusdad quan en un dels poemes d’amor abrandat cita aquell vers del Dant que diu: per l’amor que mou el sol i les estrelles.

Cert. És l’amor que crea, que com un imant uneix els àtoms, que atrau els amants i trena l’amistat. El sentiment de l’amor és com l’aigua que amoroseix la terra. Amor físic que mou a l’abraçada, amor anímic que busca entesa, complicitat, fraternitat. Però també aquella altra mena d’amor que és la memòria fins al punt que la poeta exclama: Vers l’ocult/ a l’altra banda de l’horitzó,/ et sento viu en l’aigua/ en el vol dels núvols.

La memòria és companyia. Aquella companyia que permet l’absència, però no la mort. En la memòria no hi ha mort sinó vida, i fins i tot vida multiplicada quan convertim un fragment de memòria en un vers: Passeges lentament, etern. Aquesta és l’eternitat que ens és donada: la memòria, el record. És per aquest motiu que més amunt he afirmat que Terra d’aigua de Blanca Deusdad Ayala és fonamentalment un poemari de guanys sobre pèrdues, de dolor transfigurat que esdevé contemplació amorosa de la realitat essencial, i, per tant, bellesa, poesia.