(1) La festa: l’espai, el relat, l’individu

La Festa és un espai dramàtic, un àmbit paraescènic que es realitza en el domini públic, en un espai modificat per l’home: des dels clars oberts en la selva a l’àgora o plaça pública. Es un territori ritual, disposat per metre en scène el propòsit de la utopia social d’obrir un temps a la no agressió, vestint-la de competició i ostentació, i continguda en la narrativa de les tensions i les relacions de la societat que l’oficia. És un motiu d’encontre, un espai, de temps i lloc, on s’experimenta la oportunitat de trobada i retrobada d’una societat local, sectorial, generacional, nacional si voleu... Aquest encontre s’emmarca en tres valors i condicions: Espai, relat i individu.

1/ L’espai. La festa es desenvolupa en un espai “modificat”, urbanitzat, en un espai paraescènic que dona “proporció i límits” a l’acció que es durà a terme. Un exemple molt conegut: la mula guita de la Patum de Berga, probablement no posseiria aquest llarg coll extensible, si la plaça on se celebra l’acció, no tingués aquelles escales per un pot fugir i amagar-se del foc, i amb aquests llarg coll, que s’allarga a voluntat dels portants, la figura pot empaitar i cremar els que s’amaguen. Un altre exemple: aquestes figures festives denominades gegants, són inconcebibles en un altre marc que no sigui l’urbà, per contrastar amb les altes façanes de la ciutat; en un marc rural, de paisatge agrícola aquestes figures no haurien crescut tant en alçada, ni tindrien la funció d’ambular pels carrers emmarcats per les referides altes façanes. 

2/ El relat. La festa explica “alguna cosa”, narra algun esdeveniment (sovint preterit), ja sigui sagrat i venerable (un vot del poble d’intercessió divina) o profà, la fundació d’una vila, una commemoració, un fet històric, llegendari o simplement astronòmic (les antigues labors principals del món de l’agre i la seva relació amb les estacions temporals). Aquesta “explicació”, aquest relat, més o menys canonitzat, està en la base de la festa. Sovint, però, aquest, només és el primer motor, el motiu solemne que dona peu a “trobar-se” anualment. El veritable relat (del què estan al corrent els celebrants), el que mou anualment a la celebració, és el retrobament temporalitzat en base a les convencions i conviccions socials i culturals del moment present. La gran majoria dels membres d’una colla de castells no són coneixedors ni de la història ni de la mítica de l’exercici de plantar castells, el que els mou és la senzilla dinàmica grupal i social de trobar-se per aconseguir les seves construccions.

3/ L’individu. La festa, encara que coral i comunitària, és viva perquè l’individu la viu íntimament, la sent i la “celebra”. Sense aquest sentiment d’estar de festa de cada individu que hi participa, que hi aporta la seva intimitat, que oblida per un temps (el festiu) la rutina diària, la festa fracassa.