Jo també els vaig rebre

Deia Rosa Luxemburg que “Qui no es mou no sent les cadenes”. Aquesta frase, tot i que repetida fins a l’avorriment, no perd ni perdrà mai la seva vigència. Tenia raó i la seguirà tenint mentre molts de nosaltres visquem encadenats.

Però en ocasions no cal que un mateix es mogui per sentir les cadenes, sinó que les podem notar quan els que es mouen són aquells amb els que compartim grillons. Escoltar el dringar dels que han decidit dir prou ha de ser suficient per despertar-nos i deixar d’acotar el cap. No podem fer veure que no passa res quan d’altres rebutgen la submissió. Perquè no ho fan només per ells, sinó que ho fan per tots nosaltres.

A Vilanova tenim un exemple clar d’aquells que han decidit fer-nos notar les cadenes, ens agradi o no ens agradi: Els 9 de Vilanova. Aquells que convocaren una concentració per mostrar el seu rebuig a les polítiques antisocials del Govern espanyol contra les classes populars, que van plantar cara al govern espanyol i que per aquest atreviment viuen des de fa anys sota l’amenaça de 29 anys de presó, han de ser un referent. La resta no podem mirar cap a una altra banda ni podem fer veure que això no va amb nosaltres. Contra la repressió, solidaritat. Contra el silenci que ens volen imposar, parlem alt i clar. Que sàpiguen que ells van moure les cadenes, però que les notem tots i totes i que en el seu esforç no els deixarem soles. Per això diem ben clar, exigim la lliure absolució dels 9 joves. Ni 29 anys de presó ni 10.000€ de multes, els 9 de Vilanova, que es quedin a casa!