(2) Esperit festiu: rivalitat i ostentació

Un amic meu diria que l'esperit de la festa coincidiria precisament amb el del vi. Però jo aquí, no em referiré a aquesta indubtable coincidència entre l'esperit festiu i l'etílic, sinó a un altre tipus d'esperits. La festa pivota, en el seu aspecte més extern, entre altres varis potser no tan evidents, sobre dos puntals: la rivalitat i l'ostentació. Pel que fa a la rivalitat, haurem afirmar que hi ha poca possibilitat de festa sota una unanimitat total, una unanimitat sense possible conflicte; sembla necessari que al costat de la "explicació" ortodoxa i immutable del relat que es faci de qualsevol celebració, hi hagi un contra relat paral·lel, o almenys, un relat alternatiu; contra relat que amb tota seguretat cohabitarà al costat de la visió ortodoxa. La posició ortodoxa basarà la seva veracitat planerament a ser la versió consolidada per la tradició i el temps. Aquest estat de dualitat entre el relat ortodox i el seu contrari, o simplement rival ─conflicte que serà temperat per la litúrgia de la festivitat─ portarà a la població que ho celebra, a decantar-naturalment per una versió o una altra. I vet aquí que ja tenim una part principal de la dinàmica festiva posada en marxa: la rivalitat dins d'un mateix relat, el bàndol dels que defensen la versió A (els verds) i el bàndol dels que defensen la versió B (els blancs). 

Vegem que passa amb l'ostentació: Tot relat festiu necessitat mostrar-se en públic, necessita acceptació, almenys d'una part de la comunitat. Aquesta necessitat de mostrar exigeix posar "en escena", donar-li una forma externa i més o menys comprensible, dramatitzar. Necessita mostrar-se de forma física i de forma comprensible. I aquí entra en joc l’ostentació. En aquests cas parteixen amb avantatge els detentors del relat ortodox ja que se suposa que en partir de la tradició ells són els primers que van emprendre la dramatització, els primers que van "metre en scène" el relat festiu, que tant pot ser la mort i resurrecció de Crist (o qualsevol dels passatges d'aquest misteri), com de la commemoració d'una efemèrides, més o menys mítica, que donés forma a la població actual. Aquí els ortodoxos detindran la part més important de la posada en escena, i com segurament vindran a representar el sector més ortodox de la comunitat (amb tota seguretat el sector dirigent) l'ostentació en l'aspecte físic i en el intel·lectual (vull dir en aportació econòmica per atrezzo i escenografia, i en aportació literària per justificar-ho); podríem comparar, fent una analogia amb el joc de cartes, que ells tindran la primera mà, sobre la qual girarà la partida, la posada en escena ortodoxa. Sobre aquesta primera mà, els seguidors del contra relat, o almenys de les possibles variants del relat (sense trencar la baralla, que de fer-ho tancaria el joc i resoldria la festa) també participaran tan ostentosament com puguin mostrar-se. En aquest cas, possiblement, l'ostentació no es basarà tant en aportació sumptuària (atrezzo i escenografia), com en formes basades en l'enginy i l'esforç (sorprenents i laborioses), ja que entenc que els sectors contra relat, o variants, no pertanyen a la fracció econòmicament rellevant de la població. Però serà, en definitiva, ostentació, que a la seva hora, esperonarà la rivalitat necessària perquè segueixi donant-se la posada en escena, la festa.

Advertim, doncs, com dos dispositius o principis, rivalitat i ostentació, vénen a ser parts quasi essencials per a la posada en escena de la festa i del seu èxit i seguiment entre la població. Principis notables, tots dos, rivalitat i ostentació, perquè l'individu pugui acceptar i suportar viure en societat, i que li proporcionaran una certa reserva de la seva individualitat, salvaguarda que es conté en la rivalitat i l'ostentació personal. I, si és el cas, també grupal col·lectiva, ja que un pot potenciar la seva individualitat sent partícip d'una part destacada del teixit d'una societat concreta, ja sigui la dels ortodoxos (els verds), o la dels contra relat (els blancs ).