El procés segons els apocalíptics

Fa temps que vinc escoltant la tesi dels apocalíptics, sobre el procés,: «quan s’acabi aquest malson dels procés, ens trobarem amb una societat dividida». Precisament, el 16 d’abril vaig escoltar a TV3, un dels seus profetes, Jordi Canal, que ha estat prou audaç per publicar-la en format llibre ‘Con permiso de Kafka’─el títol ja ens avança per on anirà la cosa. Per acabar la prèdica televisiva, com no podia fer altrament, profetitzà el gran desastre que ens sobrevindrà al final del “procés”: la divisió “in eternum” de la població, la de Catalunya. Es pot tenir més barra?

La tesi de Jordi Canals és que fins avui, sota l’unionisme espanyolista Catalunya havia viscut en una meravellosa harmonia i pau social, concòrdia i pau social que l’independentisme ha vingut a destruir! El senyor Canal (i altres caradures com ell) pretenen fer-nos creure que la societats europees (francesa, italiana, britànica (amb les qüestions d’Escòcia i Irlanda del Nord), alemanya (durant molts anys partida en dos), etc. són una bassa d’olí on els ciutadans beuen tots en la mateixa font cultural i política? I que nosaltres els ciutadans catalans, en canvi, no podrem sobreviure a aquest “procés” que ─en tot cas─ ens igualaria a la resta de societats europees. D’on treu l’autor la tesi que a la Catalunya d’abans del procés no existia aquesta diversitat sobre el concepte de pertinença? Jo no sé on es ficava  ell, però en el meu entorn sempre ha existit aquesta diversitat (i ja he fet els setanta) i mai vaig arribar a les mans amb ningú. L’únic que jo adverteixo en la situació actual ─i amb goig─ és que avui un pot expressar la seva catalanitat amb actitud desacomplexada, i aquesta actitud de catalanitat desacomplexada és acceptada arreu amb normalitat, exceptuant les agressions de l’espanyolisme més ranci i furibund (tal com passava en l’idíl·lica Catalunya avant-procés). En aquesta qüestió, el procés ha  portat un canvi que ja res no farà retrocedir, perquè espero que l’estat no cometi l’error més greu que podria cometre.

Què potser el senyor Canal (i altres apocalíptics), per exemple, no ha sentit a parlat mai de les dues espanyes? Els pregoners d’aquests mite són precisament els mateixos que el suporten. Dues espanyes que van dessagnar-se (bé, una va assassinar l’altra, i la vencedora no va ser precisament generosa). No ha viscut Espanya fins avui en aquest camp de les dues espanyes, i això no ha portat pas a qüestionar la seva existència! A part que jo no crec que només siguin dues les maneres de concebre un país ─qualsevol que sigui─, sinó vàries i variades, com demana una bona salut social.

La tesi del senyor Canal és la dels que, per una raó o altra, l’actual situació social els fa més mal que bé (ideològic, professional o econòmic). Uns professionals que vivien reposadament amb la  situació anterior al procés, on el nacionalisme banal d’una espanyolitat hegemònica era la “normal” (en el concepte que el senyor Rajoy té de normal) i la catalanitat un detall o anècdota graciosa. Uns professionals que temen que el decantament cap a una societat on la catalanitat sigui l’expressivitat “normal” de la població que la senti ─com la espanyolitat ho sigui a Espanya─ els pot fer anar no tant còmodes. Aquests professionals (del ram que sigui) haurien de tenir el valor que va tenir Amando de Miguel, el 1981, quan havent firmat el “Manifiesto de los 2300 en defensa del español”, va anar-se’n de Catalunya expressant que se n’anava perquè “A ver si ahora este escritorcillo (es refería a Jaume Fuster ─que en aquell moment estava endegant la col·lecció de la Cua de palla, que aportaria molts nous lectors al català) escribiendo en catalán, va a vender más libros que yo!  

Ahí le duele”, diria un castís espanyol, que jo traduiria per un, no menys castís “D’això es queixa la nena!” I si no és això, que ho demostrin.