La Manada, una injustícia flagrant

El cas de La Manada ha caigut com una galleda d’aigua freda sobre les nostres consciències. Aquest cas de violència masclista ha estat com un tret dirigit a la línia de flotació de les llibertats que crèiem cegament que havíem aconseguit. Però un cop més, la realitat, tossuda i capritxosa, ens ha colpejat fredament per dir-nos que no. Que encara tenim molt de camí per endavant i que els drets s’han de defensar dia a dia i allà on calgui.

A conseqüència d’aquesta sentència hem pogut comprovar que encara vivim en un règim governat per una justícia absurda i covarda que no garanteix la seguretat als seus ciutadans i ciutadanes.

L’ONU ho té clar i ha avisat que la “lleu” sentència de La Manada subestima la gravetat de les violacions.

S’ha acabat de donar tota la responsabilitat a les dones. La violència masclista és una xacra social que ens implica a tots: homes i dones. No podem tancar els ulls davant d’un abús de poder tan abominable que menysprea i menysté les dones.

Ni l’alcohol, ni la forma de vestir es poden convertir en un argument vàlid per maltractar una dona. El cas de La Manada ens hauria de fer reflexionar al voltant del tipus de societat que volem. Si una dona no pot caminar lliurement pels carrers, ens empobrim. Si una dona no pot vestir com vol, ens empobrim. Si una dona no pot fer allò que vol de forma voluntària, ens empobrim.

Siguem capaços de fer front, de forma conjunta, a aquesta malaltia que ens envolta. Actuem de manera contundent i coordinada per fer fora del nostre entorn els maltractadors. Siguem actors del canvi i diguem “no és no”. Homes i dones. Tothom. Diguem prou!

Dani Gàmez
President de l'executiva local del PDeCAT