Boira ataronjada

Són tantes les demostracions que comença a resultar difícil explicar el que passa amb aquesta gent. La saturació del discurs de la confrontació ens està ennuvolant la vista. Impedeix veure el que no volen que vegem mentre ens mostren un decorat de cartró pedra. Va més enllà de la incontinència i la seva incapacitat per sostenir-se. Ens volen ingenus i com a tals ens tracten. La situació ens pot portar a escenaris de violència que van viure els nostres avis i que nosaltres solament aconseguim a visualitzar a través dels llibres, el cinema, el teatre o en aquest cas, mitjançant una definició sense dobles morals que he pogut escoltar de l'antropòleg barceloní Manuel Delgado Ruiz i que vull reflectir aquí.

“Parlem de C’s com si fos un partit normal i C’s no és un partit normal. No es pot comparar a altres partits com el PP o el PSOE perquè és una altra cosa. És alguna cosa inquietant. És un partit fet a força d'odi, rancor i ràbia. La seva matèria primera, la que ho anima no és la d'un discurs polític, ni un programa econòmic, ni una ideologia més o menys clara. És bàsicament una fixació obsessiva i fanàtica contra els nacionalismes que ells anomenen”.

És trist però és així, per a això  inventen i inunden de maldat tot allò que no sigui el seu discurs de la ira. Demonitzen al contrari per justificar la seva eradicació, sense escatimar qualsevol recurs violent que després retreuen i retornen a les seves víctimes. La seva raó de ser no alberga un altre patró, mentre el seu ressentiment s'incendia en trobar-se al davant a persones no violentes. 

“És el partit més fanàticament nacionalista que podíem imaginar. En les línies de Sèrbia i no va de broma. C’s neix per a això, és el seu focus i sentit. Té una croada  íntima, absoluta per acabar amb tot”. És un partit carregat de rebuig, per sobre de qualsevol altra qüestió que pugui semblar normal dins d'una discussió política. La seva obcecació és acabar amb el seu enemic fonamental que no és un altre que qualsevol besllum d'identitat per integrador que pogués arribar a ser, segurament perquè ells són els catalitzadors de tots els defectes atribuïbles a qualsevol forma de supremacisme.

Són exaltats patrioters. Fent un símil serien persones de color negre votant al Ku Klux Klan. No són de dretes ni d'esquerres sinó tot el contrari. Són de la fi justifica qualsevol mitjà. Són de raons tan inexistents, absurdes i irreals que els porten a imaginar falsos idearis que estarien al nivell dels set regnes de Joc de Trons. És com la Falange, ni d'aquí ni d'allà, més aviat de tot arreu. Practiquen un concepte liberal vague en el qual les persones i la societat se situen en un segon pla, supeditats a un concepte absolut de la unitat sacralitzada.

El seu paper en la política no és un altre que el de mantenir vius grans enemics que justifiquin la seva hostilitat.

Anomenar-los terrorisme, nacionalisme, adoctrinació, independentisme o dret a decidir. Sense ells quedarien dissolts en el no-res. La seva figura seria la d'un reactiu sabotejador disposat al que sigui. Aquestes figures que tots coneixem són incapaços de sobreviure fora d'un territori hostil, bel·licós que no tingui alguna cosa al que dirigir la seva capacitat de destrucció.

La indústria militar necessita d'exèrcits però per sobre de tot necessita de l'odi capacitador de la guerra i d'organitzacions amb capacitat de generar conflictes. Aquest “pseudo” partit polític aprofita el desconcert i la corrupció generalitzada per estendre la seva xarxa. Diu que lluita contra, mentre recolza el que diu tenir en contra. Curiosa lluita la seva que s'alimenta de la ignorància dels que no empren preguntes ni es qüestionen valors, mentre són incapaços de ser empàtics amb ningú. És la rara avis de la que s'aprofita el poder dels diners a través de fanàtics desbocats.

Alguns en política han vist en ells un recurs potent per obtenir rèdits que els acostin al poder i al manteniment de privilegis. No han sospesat els costos que això comporta.

Posaries a conduir l'autobús en el qual van els teus fills a un cocaïnòman en ple “mono” que a més sentís vers als nens malvolença, tírria o despit?

Jo crec que no. No obstant això, aquest NO rotund que acabes de pronunciar pot convertir-se en un SI absent de raonament votant-los.

Això és molt seriós, més val un “per si de cas” que un “Jo creia”.