La discapacitat es fa 'visible' al cinema

Feia temps que no veia una sala de cinema plena de gom a gom i entre tant de públic, persones amb  discapacitat. Vaig anar amb un grup de joves de Mas Albornà, em van demanar que volien veure aquesta pel·lícula. Feien “Campeones”, dirigida per Javier Fresser. El film pretén conscienciar la societat dels problemes d’integració que pateixen els discapacitats intel·lectuals en el seu entorn més proper.

Jo tenia els meus dubtes de com podrien ser les seves reaccions en afrontar-los a la seva realitat, com si d’un mirall es tractés. Van riure molt, sortien contents, la seva opinió en general va ser que els havia agradat molt “són com nosaltres” van dir. Vaig trobar una pel·lícula feta amb molta sensibilitat en la qual es dignifica aquest col·lectiu i reforça valors, companyonia, treball en equip, superació personal i foment de l’esport. Una pel·lícula que ens apropa a la realitat dels discapacitats intel·lectuals. Ho fa sense prejudicis, amb humor, deixant de costat el paternalisme. Per aquest motiu considero que “Campeones” és una pel·lícula recomanable per a tots els públics, adult, infantil i juvenil, amb discapacitat o sense.

Amb un repartiment encapçalat per Javier Gutiérrez com a entrenador d’un equip de bàsquet i deu actors no professionals amb discapacitat intel·lectual com a jugadors. Moltes són les pel·lícules en els que els discapacitats han estat protagonistes al cinema però la majoria de les vegades representats per actors professionals sense cap tipus de discapacitat. Per exemple, entre les més conegudes: Rain Man (1988), de Barry Levinson, amb Dustin Hoffman en el paper d’un autista i Tom Cruise fent del seu germà; Forrest Gump (1994), de Robert Zemeckis, sobre un noi amb retard mental moderat i discapacitat física, interpretat por Tom Hanks. Yo soy Sam (2001), de Jessie Nelson, amb Sean Penn en el paper d’un discapacitat amb Síndrome de Down. Pastel de pera con lavanda (2016), de Eric Bernard on Benjamín Lavernhe interpreta a un home amb Síndrome de Asperger. Intocable (2012), de Olivier Nakache i Eric Toledano on François Cluzet interpreta el paper d’un discapacitat físic amb paràlisi en cadira de rodes. Las Sesiones (2012), de Ben Lewin on John Hawkes interpreta un noi amb paràlisi que necessita un pulmó d’acer per viure.

És evident l’escassa presència i moltes vegades la inadequada imatge que el cinema ens mostra de les persones amb discapacitat tenyida de creences negatives i estereotipades. Afortunadament en els deu últims anys les pel·lícules ofereixen una visió més positiva i ajustada a la realitat.

El cinema suposa una poderosa eina comunicativa per a conscienciar, educar en valors i modificar creences com la integració i no discriminació, tan necessari en una societat plena de prejudicis. En la meva opinió és predicar amb l’exemple donar l’oportunitat que persones discapacitades interpretin diferents papers als mitjans de comunicació on la discapacitat no hagi de ser necessàriament el tema protagonista. Estic convençuda que les diferències ens fan únics i que tots nosaltres tenim limitacions i capacitats diferents, per tant sempre hi ha d’haver lloc per a tothom.

Cal fer “visible” la realitat d’aquest col·lectiu tan necessari per a la societat, té molt  per aportar, molt a ensenyar-nos perquè tots siguem més bones persones. Recuperar la innocència que anem deixant enrere amb els anys, l’autenticitat sense filtres. Són capaços de dir allò que pensen sense embuts. La ingenuïtat i espontaneïtat que ens mostren és com una alenada d’aire fresc enmig d’una societat corrupta i hipòcrita.  

En la meva opinió estem a mig camí de la plena inclusió, és necessària més presència de persones amb discapacitat als mitjans de comunicació, deixar de ser “invisibles”; als informatius, desfilades de models, concursos, anuncis, sèries, etc. de la mateixa manera que es van fent visibles a la societat en el nostre dia a dia, ja que això significa existir en el pensament dels altres “el que no surt a la TV i a Internet sembla no existir per a la majoria de la gent”. Que tinguin l’oportunitat de parlar amb veu pròpia fent arribar a la societat missatges normalitzadors de la discapacitat.

Àngela Zamora de Lamo

Psicòloga CO Mas Albornà