Festa popular o espectacle?

La festa popular és espectacular: impressiona, provoca sorpresa i admiració; s'ofereix a la mirada intel·lectual com una acció no ordinària. Des d'aquesta perspectiva convindrem que, com qualsevol altre espectacle, la festa posseeix la seva tramoia, el seu guió i els seus actuants. En definitiva la seva dramatúrgia, la seva mise scène. Cap d'aquests mecanismes falta en la festa popular: fogueres, cadafals, enramades, altars, etc.; espais urbans o rurals on se celebra; festers i comparses. Aquesta festa-espectacle rememoraria una edat d'or on la vida confluiria en un tot, ni divisions de treball ni de classe. Mijail Bajtin ('La cultura popular en la edat media y el renacimiento’) emmarca la festa en el carnaval medieval, que fa retrocedir al pensament antic, el clàssic i més remot. L'Edat Mitjana, a l'empara de la festa igualitarista i no civilitzada (no il·lustrada), hauria elaborat un carnaval altament dramatitzat. D'aquella dramatització medieval provindria el que queda a la festa popular un cop passada pel renaixement, el barroc i la modernitat. La teoria de Bajtin, no sembla desencertada si coneixem la interioritat vital dels participants-festers i el seu entorn fraternal, que viuen la posada en escena del drama de la commemoració festiva durant tot l'any: quan acaba l'última funció, comencen a preparar la propera, i així ho mesuren ─no pel calendari formal─ sinó pel dia que comença i acaba la festa. Aquest ànim sostingut és observable (a la península) entre els festers de la Patum de Berga, els correbous a les terres de l’Ebre, les festes de Moros i Cristians d'Alcoi, la celebració del Sant Joan a Ciutadella de Menorca, etc.

La primera festa, un banquet espectacular

I Prometeu va enganyar Zeus en originar-se la primera festa. A la Teogonia, Hesíode ens explica el mite de Prometeu: el fill del tità Jàpet no va participar en la lluita de Zeus contra els titans, plançons d'Urà i Gea. Un cop vençuts aquests i instaurat el regne dels olímpics, Zeus va encarregar a Prometeu de preparar el banquet sacrificial, banquet que es convertiria en la primera festa (no hi ha festa sense gastronomia) dels homes mortals. Zeus va comissionar Prometeu pel sacrifici d'un bou de llargues banyes. Aquest immolà el bou i tal com demanava el ritual (la dramatització), dividí el resultant en dos, la part dels déus i la part pels homes moridors. En un fato hi diposità tota la ossada coberta amb la blanc i apetitós greix de la bèstia; en un altre va posar-hi tota la carn, ocultant-la en la repulsiva deixalla de l'estómac, i cobrint-ho tot amb la pell sangonosa. Zeus cau en el parany i triant la part més atraient, va deixar pels homes la porció més repugnant, però més suculenta. Per aquest engany  ─i altres de coneguts─ Prometeu carregarà amb el seu terrible càstig.

A través d'aquest relat coneixem, seguint el mite grec (mil vegades dramatitzat en tragèdia, o comèdia) com els homes entren en contacte amb els déus, a través del ritu (la dramatització) del sacrifici, un dels dos grans motors originadors de la festa: el banquet sacrificial religiós ofert a déu (i l'acció de gràcies). L'altre seria el comerç, ple de tractes, convencions, pactes i altres comèdies humanes. Avui, la festa conserva aquells radicals d'actualitat, de vigència, en la continuïtat històrica: la celebració festiva popular dramatitza una posició crítica respecte a l'estratègia de falsa racionalització, d'uniformització i de banalització universal que caracteritza la modernitat capitalista i tecnològica. És una alternativa al consum cultural comercial. La festa pot representar, com el representa el teatre (el drama, la comèdia), una mena de pacte de no agressió, una especificació i temps de ningú, "temps sagrat", que es converteix, per efecte de l'entusiasme multitudinari, en temps de tots. És precisament aquest pas des de l'inconscient individual (instintiu i arcaic) a la consciència de grup (sociabilitat), el què el fa ser, en tot moment, actualitat, present històric. S'estructura en una litúrgia pròpia per allunyar-se de la rutina del dia a dia, ens retrotrau a la sempre enyorada edat d'or, a les heroiques planes gregues de Meconi (veïnes de Corint), on déus i homes, un dia convivien sense problemàtica alguna, sense treballar, i on es va celebrar el primer banquet festiu en honor del triomf dels olímpics sobre els titans, la primera festa en què participà la humanitat.