Els gegants festius, de la Renaixença a Kubrick

«De les velles imatges que han pres estat en l’ànima del poble, no n’hi ha cap que pugui igualar-se amb la dels gegants, nans i altres vells entremesos que formaven part de les processons i de les festes de caràcter popular, molts d’ells ja desapareguts dels nostres costums».

De Gegants, Nans i altres entremesos, Joan Amades.

L’any 1934 Joan Amades publicà Gegants, Nans i altres entremesos. Posteriorment, el 1983. J J de Olañeta en feu una bella reedició facsímil. Quan Amades preparà aquest llibre ja donava per “desapareguts” molts dels entremesos que ell havia conegut. I certament, entre la dècada dels 30 i fins ben entrada la dels 70, moltes d’aquelles figures, ja fos per oblit o per incúria, van desaparèixer; la “modernor” del segle XX arraconà els entremesos populars. Cal dir, però, que a partir de la dècada dels 80 d’aquests mateix segle, i fins els nostres dies, no tant sols s’ha recuperat la nòmina dels vells entremesos, sinó que s’ha sobrepassat amb escreix. ¿Qui ho havia de dir que el segle XXI (el de l’Odissea a l’Espai d’ A C Clarke, i S Kubrick, hauria de comportar una tal floració dels vells entremesos populars, de les moixigangues festives que ens tornen l’imaginari de la civilització clàssica, medieval, renaixentista i barroca, en definitiva de l’èpica del vell món? No ens ha d’estranyar tant aquest procés, recordem que els precedents d’aquests cicle va inaugurar-los el segle XVIII amb el romanticisme, que descobrí el folklore, i que s’obrí amb la publicació del Frankenstein, de Mary Wollstonecraft, novel·la que al capdavall és la reedició del mite de Prometeu, fill dels titans. I amb la descoberta de l’ésser artificial del doctor Frankenstein, ens arribem fins la fe il·limitada en la ciència humana i l’aventura espacial de Clarke i Kubrick. De fet, si donem credibilitat a la interpretació que l’antropòleg escocès J George Frazer, en The Golden Bough, fa dels costums dels vells gals reportats per César en la Guerra de les Gàl·lies:  «Construïen colossals imatges de cistelleria o de fusta i herba, que omplien amb homes vius, bestiar o animals d’altres menes; després hi botaven foc, i calaven amb tot el seu contingut vivent...» i si aquests gegants gals, tal com ell mateix suggereix, tenen relació amb els gegants londinencs que també descriu, i emparenta amb les actuals figures dels gegants europeus: «durant les vacances solsticials d’estiu a Londres, allò que fa meravellar la gent és quan surten els immensos i deformes gegants marxant com si fossin vius  i armats de punta en blanc, però farcits el seu interior amb paper i estopes, fins que la canalla, entremaliats, espien per sota les figures i descobreixen la superxeria, convertint-se llavors en la més gran irrisió.». A la llum dels suggeriments de Frazer, potser podríem atrevir-nos a afegir el monstre del doctor Frankenstein (un home fet per artifici) en la nòmina dels “gegants” del romanticisme.  Aquest era, segons descriu J George Frazer, el rol que podrien haver tingut els gegants ((i altres baluernes com aquestes) en la vella civilització europea: representar figures no naturals (monstruosos titans, dels quals n’és plena la mitologia clàssica) que havien de ser sacrificats en benefici de la comunitat “normal”. Un rol que posteriorment, les noves religions haurien modificat, temperant la cruenta representació del foc sacrificial,  fent-los participar en escenificacions ritualitzades (en les quals el foc no n’és pas absent), en desfilades i processions de cada una de les etapes civilitzadores per on passà l’home, fins arribar bo i als nostres dies. 

Altrament, apropant-nos a la nostra cultura, Joanot Martorell, autor que obrí la novel·la moderna europea molts segles després dels druides, en Tirant lo Blanc, conta com l'heroi de l’obra, donant relació de les festes celebrades en motiu del casament del Rei d’Anglaterra, explica que trobà: «En mig de la praderia [...] una gran roca feta de fusta per subtil artifici tota closa: e sobre la roca se demostrà un gran e alt castell [...] E trobarem que en l'alleujament del rei estava una dona tota d'argent quasi, ab lo ventre un xic ruat e les mamelles que un poc li penjaven, e ab les mans les estava exprement, e per los mugrons eixia un gran raig d'aigua [...] havia una donzella tota d'or esmaltada e tenia les mans baixes en dret a la natura, e d'allí eixia un vi blanc molt fi [...]estava un nan molt diforme a natura, tenia una ma al cap i l'altra al ventre, e eixia-li per lo melic un raig de vi vermell [...] i totes aquestes coses, senyor, no pense vostra senyoria sien fetes per encantament ni per art de nigromància, sinó artificialment». El fet que l’autor (per boca del personatge), en ple segle XIV, es vegi empès a afirmar que aquestes figures no són «fetes per encantament ni per art de nigromància, sinó artificialment», podria fer-nos entendre amb quins ulls i ànim ─a punt d’inaugurar-se el renaixement─ el poble menut, contemplava l’aparició dels “gegants” i altres “figures”, «per subtil artifici fetes». En l’elaboració de les quals, si bé ja no hi intervenien druides ni xamans, sí que eren encarregades o bé per la Cort, o bé la mateixa església les admetia en les seves litúrgies. Perquè hem d’anotar que els primers gegants coneguts i assistents a la processó del Corpus català, són personatges de la dita “història sagrada”: sant Cristòfol, duent el Nen Jesús a coll-i-bé, i Goliat, el gegant dels filisteus que matà David.